Generós Ainaud
De Josep M. Ainaud de Lasarte se'n pot dir tot, i tot positiu: gran historiador, gran advocat, gran polític, gran patriota, gran cristià, gran senyor, persona elegant de paraula i presència, educat... que ningú no oblidi de remarcar, però, que a més ha estat un dels homes més generosos de Catalunya en aquests últims anys. Hi ha en aquest món dues classes de persones: les que quan t'hi acostes amb un problema te'l solucionen i les que t'emboliquen i te'n creen de nous i et deixen el cap com un timbal. Ainaud pertanyia a la categoria dels primers. Davant un dubte sobre història, davant la necessitat d'un article periodístic per glossar un fet, una efemèride o una persona, allí hi havia Ainaud, a l'altre cantó del telèfon o a casa seva, que et servia la dada precisa i que mai no tenia un no.
Que ningú es pensi que Ainaud fos un tou. Projectava sobre persones mortes i vivents que no li feien el pes o que, tot i respectar-les, considerava que en un moment determinat havien actuat malament uns judicis incisius i d'una gran severitat. Després, si ho havia d'escriure, es retenia una mica, però en l'expressió verbal es deixava anar. Havia estat amic de Nèstor Luján i Edmon Vallès, amb els quals coincidia en la redacció d'Historia y Vida. El verb d'aquells homes junts devia fer tremolar la terra.
Ens trucàvem cada any per Nadal. En un dels últims em va explicar que perdia facultats visuals. El vaig anar a visitar a casa seva, al barri de la Sagrada Família. Em va obrir la porta, com altres vegades que hi havia anat, la seva dona, la Carme, una persona sensible, musical, creada expressament per conviure amb Ainaud. Ens vam reunir, ell i jo, en una habitacioneta plena de llibres, seus o d'altres, que ja no podia llegir. Va fer el cor fort perquè quan s'ha estat jovial tota la vida costa molt que la corda que has donat s'acabi, però el drama de no poder obrir un qualsevol volum o escriure un estudi o un article anava per dins. Em va dir que la Carme li llegia cada dia el diari i algunes novetats d'interès. Va entrar ella a l'estudi, i dreta al seu costat li va tocar el front i li va acaronar els cabells mentre nosaltres parlàvem. Ell deixava fer. Una escena d'amor semblant jo no l'havia vista potser mai, i sense dir res vaig agrair a la Carme, magnífica pianista i cantant, que fos l'exacta intèrpret dels meus sentiments.
