la crònica

L'Amélie se'n va a la discoteca

De tots els fabulosos destins que podria haver tingut l'Amélie, anar a raure a una discoteca podria haver estat un dels més fabulosos, per imprevisible. Això rumiava la cronista dimecres a la nit, mentre fugia de l'hora i mitja del concert de Yann Tiersen a Reus, que se li va fer interminable. Això passa, és clar, quan no es va prou informada als llocs i els periodistes de vegades són uns desinformats, de la mateixa manera que els de cal sabater són els que van més mal calçats. Que ja la va avisar Marià Arbonès, un dels artífexs del concert (com fa tres anys ho va ser del miracle de portar Wim Mertens al Teatre Fortuny de Reus), que Yann Tiersen vindria a tocar rock i no pas cançons minimalistes. Total: que dimecres la cronista desmemoriada i desinformada va fer cap a la discoteca Noovo de Reus, on els valents i emprenedors col·legues de Punt6 Ràdio i Reus Digital havien muntat pel seu compte i risc el concert de Tiersen, l'únic a Catalunya d'un músic que es va donar a conèixer a un públic si fa o no fa massiu per ser l'autor de les bandes sonores de Le fabuleux destin d'Amélie Poulain o Good bye Lenin, dues pel·lícules d'aquelles que deixen petja fílmica i musical. I, és clar, hom esperava un concert instrumental, farcit de ritmes minimalistes i executat amb instruments acústics pel gran multiinstrumentista que és Tiersen, capaç de manipular pianos de joguina, acordions, violins o melòdiques, entre altres instruments de procedència diversa. Però no. El bretó va oferir al públic que es va congregar a la Noovo (gairebé un miler de persones) un concert de rock, fins i tot de heavy metal, executat amb instruments elèctrics i que va tenir el seus moments àlgids en el moment que Tiersen abandonava la guitarra i s'aferrava al violí (elèctric, és clar, però violí, al capdavall). I sí, al violí va demostrar que és un bon músic. Però es veu que l'artista n'està una mica fart, de l'Amélie i companyia, i es deu trobar en un moment d'inquietuds personals i neguits professionals, com tanta altra gent, però que a ell el porten a aferrar-se a la guitarra elèctrica, amb la qual es convulsa i es cargola dalt de l'escenari. Quan el músic ja havia interpretat tres cançons amb un so esquerdat i poc nítid, i executat amb gran potència decibèlica, la cronista va decidir anar a prendre l'aire i fer un tomb per la discoteca, que va trobar molt maca i moderna. I a fora, al vestíbul, perquè a dins la sorollada ho impedia, va sentir converses de gent que també havia sortit a respirar i que deien que feia uns anys havien vist Tiersen a Barcelona i que ara, a Reus, els havien canviat. No el reconeixien de tan potentment que tocava. Que potser esperaven un Tiersen més Comelade i no un Tiersen de l'onda de Rosendo. En fi.

La cronista va tornar a entrar i es va arraulir en un racó esperant, estoica, la fi del concert mentre David Fernández, un altre dels artífexs de l'organització del recital, li va prometre, en veure-la tan desolada, que Yars Tiersen acabaria el recital amb l'Amélie. «Això és Amélie», li va dir en sec. I sort que li ho va dir, bon noi, el David, perquè si no no l'hauria reconeguda mai. A qui? A l'Amélie a la discoteca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.