Lumumba

En una de les tires de Quino, Susa­nita s'estra­nya que el món existís abans que ella. “Per a què?”, es pre­gunta. Cer­ta­ment, els fets que han succeït abans que nosal­tres nasquéssim ens sem­blen dotats d'un interès menor. Com a màxim, man­te­nim una certa fami­li­a­ri­tat amb les figu­res que van viure una o dues dècades abans que arribéssim al món. Dins aquesta franja, avui vull des­ta­car Patrice Lumumba.

Lumumba va néixer al Congo Belga, un ter­ri­tori que havia estat pro­pi­e­tat per­so­nal del rei Leo­pold II, el qual, després d'una gestió des­as­trosa, el va dei­xar en tes­ta­ment a Bèlgica. Per fer-se una idea del que sig­ni­fi­cava aque­lla colònia, n'hi ha prou de donar una ullada a l'àlbum Tin­tin al Congo, de 1931. El 1902, amb El cor de les tene­bres, Joseph Con­rad ja havia esta­blert que en aquest ter­ri­tori els euro­peus es tor­na­ven sal­vat­ges. Anys després, Fran­cis Ford Cop­pola faria una versió lliure d'aque­lla novel·la titu­lada Apo­calypse now.

Però parlàvem de Lumumba. Nas­cut el 1925, va ser dels pocs indígenes de la colònia que van poder estu­diar. Durant més d'una dècada, Lumumba va ser el símbol de la resistència al colo­ni­a­lisme. Després de con­ver­tir-se en diri­gent sin­di­cal, va lide­rar el procés d'inde­pendència, que es va asso­lir el 1960 i va ser nome­nat pri­mer minis­tre. El traspàs de poder va ori­gi­nar una sèrie de tur­bulències i, final­ment, l'assas­si­nat de Lumumba el 1961. El Che Gue­vara, mort sis anys després, encara no s'ha extin­git com a símbol –ans al con­trari–, però Lumumba no apa­reix en gai­res pòsters ni samar­re­tes.

La paraula lumumba va donar lloc a una beguda vin­tage: batut de xoco­lata amb un raig de conyac i glaçons opci­o­nals, pre­sen­tat en got de long drink. Hi ha qui en comp­tes de conyac, pre­fe­reix whisky o Licor 43. A l'hivern, en tot cas, es pot subs­ti­tuir el batut per caca­o­lat i pren­dre'l calent, una solució reco­ma­nada en cas de con­gestió. Entenc que el nom del com­bi­nat prové d'una metonímia que posa en relació la fos­cor de la xoco­lata amb el color de pell de Patrice Lumumba. Prové de l'època en què Euge­nio no tenia pro­ble­mes quan expli­cava l'acu­dit dels gua­na­mi­nos.

Com els acu­dits, els com­bi­nats són fruit de l'època. Ara vivim la febre de mar­ga­ri­tes i gintònics, torna el negroni, i el cuba­li­bre s'ha trans­for­mat en cubata, però alguns fòssils tan sols exis­tei­xen en la memòria, com el gin­fizz (lla­vors que de la clara se'n deia panaché). Si voleu saber amb una certa pre­cisió el grau de pro­fes­si­o­na­li­tat d'un cam­brer, dema­neu-li un lumumba (els beve­dors poc cul­ti­vats l'ano­me­na­ven lugumba o lobumba). Si el ser­veix sense immu­tar-se, és de con­fiança. Si aixeca una cella en senyal de per­ple­xi­tat, li falta rodatge. Si és un set-ciències, som­riurà i dirà: “Ah, un patrici!”

A la segona dècada del segle XXI, la República Democràtica del Congo, un dels països més grans de l'Àfrica, no s'acaba de posar de moda. Després de cops d'estat, dic­ta­du­res i guer­res civils, no ha acon­se­guit des­per­tar la curi­o­si­tat del món. De vega­des, ser vin­tage no és gens diver­tit.