Tebeo

Als anys setanta, l'apre­nen­tatge de la lec­tura seguia unes eta­pes ben defi­ni­des. El pri­mer graó el repre­sen­tava la publi­cació infan­til TBO, for­mada per his­to­ri­e­tes pro­ta­go­nit­za­des per per­so­nat­ges cari­ca­tu­res­cos. Un temps més tard arri­ba­ven els àlbums monogràfics, la majo­ria d'ori­gen fran­co­belga: Aste­rix, Lucky Luke, Tin­tin… Després era el torn de “Joyas Lite­ra­rias Juve­ni­les”, que incor­po­ra­ven dibui­xos més rea­lis­tes i vinye­tes a tot color. El pas següent era el còmic, és a dir, el Capitán Tru­eno, el Guer­rero del Anti­faz, els super­he­rois de Mar­vel, el que ara s'ano­mena pom­po­sa­ment “novel·la gràfica”. Els seguia la col·lecció “Nove­las Ilus­tra­das” de Bru­guera, que incloïen una pàgina de vinye­tes per cada tres de text: el lec­tor havia de triar la versió curta o la llarga. Final­ment, arri­bava la novel·la sense dibui­xos, que solia ser d'Enid Bly­ton. Després d'aquest apre­nen­tatge gra­dual, l'ado­les­cent era capaç d'enfron­tar-se amb qual­se­vol lli­bre.

El TBO, doncs, era la fase ini­cial de lec­tura: històries breus, amb per­so­nat­ges fixos i estils reco­nei­xi­bles, i un humor blanc –ni sexe, ni política, ni qüesti­ons soci­als– que arri­bava fàcil­ment a molts adults de l'època. Els per­so­nat­ges més memo­ra­bles eren La fami­lia Uli­ses (de Bene­jam), Josechu el Vasco (de Muntañola) i aque­lla colla de nàufrags, auto­mo­bi­lis­tes, lla­dres i explo­ra­dors, tots prims i flegmàtics, que dibui­xava Josep Coll. Amb el TBO van créixer unes quan­tes gene­ra­ci­ons, de manera que el subs­tan­tiu tebeo va aca­bar sent un sinònim de “revista infan­til il·lus­trada”, tal com recull el dic­ci­o­nari nor­ma­tiu. Molts usu­a­ris apli­quen la paraula a tots els àlbums il·lus­trats, ni que siguin de Hulk, Makoki o Old­boy.

Tro­bem la paraula a Himne galàctic, de Sisa: “Dels tebeos a la llum de l'eter­ni­tat / d'occi­dent a l'ori­ent tras­pas­sar / de les cases, al mar i al desert, del pre­sent a l'enigma del temps.” No és casual que apa­re­gui, també, a Tokio m'és igual, d'un dels grups més galàctics d'avui, Antònia Font: “Senyo­reta, neons i cos­mo­po­lis a tebeos / de sushi pana­so­nic total / Tòquio m'és igual.” Uti­lit­zar tebeo com a deno­mi­nació genèrica, igual com ie-ie en la música, és un símptoma infal·lible de tarannà vin­tage. De fet, quan ho deien els nos­tres avis ja ho era, de vin­tage: nas­cut l'any 1917, el TBO sem­pre s'ha situat en el pas­sat, sem­pre prové d'una evo­cació ante­rior, ja que ha res­sus­ci­tat unes quan­tes vega­des al llarg del segle vint.

A l'assaig Els fal­sos adults, Joan Fus­ter esta­bleix: “El vell tebeo és ano­me­nat còmic. Ja sé que no es tracta exac­ta­ment del mateix: però, si fa no fa, l'equi­valència resulta admis­si­ble per a les nos­tres lati­tuds.” El TBO s'emmarca en la tra­dició de Char­lot i Jac­ques Tati, que nar­ren històries aptes, que de vega­des adme­ten una inter­pre­tació crítica, però que es resis­tei­xen al com­promís ideològic. Aquest humor blanc enllaça els gus­tos de nens i d'avis, men­tre que la joven­tut s'hi manté immune. Encara ara, col·lec­ci­o­nar tebeos és una de les mane­res soci­al­ment accep­ta­bles de rebel·lar-se con­tra el pas del temps.