Manifest romàntic

Amb la por al cos per l'anunci de noves i dràstiques retallades, el Gran Teatre del Liceu engega la temporada lírica després del parèntesi del Festival Bayreuth amb una gran novetat: la representació íntegra d'una de les òperes més populars de Verdi, però “curiosament” –en paraules del director artístic, Joan Matabosch– menys programades, La forza del destino.

Efectivament, feia trenta anys que aquesta obra, “gran i complexa”, que requereix “moltes primeres figures en el càsting”, no es representava al Liceu. En aquesta ocasió, es podrà veure des de demà i fins al 18 d'octubre en una nova coproducció del Gran Teatre del Liceu i l'Opéra National de París, on es va estrenar ara fa un any. Matabosch recorda que aquesta obra, que es basa en el drama castellà Don Álvaro o la fuerza del sino (1835), d'Ángel Saavedra, duc de Rivas, amb una escena del Wallensteins Lager, de Schiller, és “difícil”: “No hi ha unitat de temps, espais, to... És una barreja d'escenes dramàtiques i còmiques, de prosa i vers, és un manifest del romanticisme contra el neoclassicisme.” En la mateixa línia, el director musical, Renato Palumbo, sosté que és “impossible d'entendre”, sobretot pel fet que l'òpera s'allunya molt del drama original. “És un gran fresc, un quadre romàntic en què es tracten problemes com la guerra, la religió, la gelosia, la mala sort i el destí.”

Palumbo subratlla que presenten la segona versió que es va fer d'aquesta òpera, la de l'Scala del 1869 (la primera era la de Sant Petersburg, 1962), que canvia el final per fer-lo, “més proper al Tristany i Isolda, en el qual es dóna la redempció de Don Álvaro, que no es mata però entén que contra el destí no hi ha res a fer”.

La versió recupera gran part de les estrofes que anys enrere es van retallar (“als anys cinquanta es pensava que les repeticions suposaven una caiguda de l'atenció dramatúrgica”, diu Palumbo), així com un famós duo entre tenor i baríton –l'últim del tercer acte–, d'una dificultat extrema. De fet, el director assenyala que sense aquest duo, que “es tallava per la dificultat vocal”, no s'entén la dramatúrgia.

Per mirar de fer una mica més comprensible la història, també han situat el primer acte al principi a mode de pròleg i han posat l'obertura després, de manera que fa de pont amb el segon acte, que s'ambienta en una taverna.

Entre els tres casts programats hi ha noms com el de la soprano Violeta Urmana, que encarna Donna Leonora. “Contràriament al que m'havia semblat al principi, és un paper molt difícil, sobretot perquè és exageradament dramàtic, i això suposa un perill per la veu.” La soprano lituana, guanyadora d'un Francesc Viñas, explica com, tanmateix, és un personatge que evoluciona i passa d'estar submergit en un drama a cercar una certa pau interior fins que conclou que “la propera vida serà millor”.

Debuta en el paper de Don Carlo di Vargas, el baríton francès Ludovic Tézier, que va cantar Faust, de Charles Gounod, la temporada passada al Liceu. “Per a mi ha estat un repte assumir aquest paper, que és tan difícil de cantar com de comprendre; Don Carlo és un personatge histriònic que es transforma cada vegada que puja a l'escenari.” En tot cas, Tézier defensa que més que “malvat” és un personatge que, com la resta, és “víctima del destí.”

La posada en escena la signa Jean-Claude Auvray, que ha apostat per transposar la història uns anys més tard, en el Risorgimento, una opció que Matabosch ha qualificat de “gens xocant” i molt pertinent, atès l'interès de Verdi per aquest moment històric.