Verges «tout compris»

Parlo d'un home que aviat pot ser mític i que ja fa molts anys que és remorós de parau­les: el poeta Gerard Vergés, tor­tosí de 1931, camí dels vui­tanta. Resulta que s'aca­ben d'edi­tar en lli­bre (al qual ja va fer referència en aquest diari, fa uns dies, Carina File­lla) les ponències sobre la seva vida i obra que una vin­tena de ren­dits admi­ra­dors van expo­sar, ara fa un any, a Cam­brils, en unes jor­na­des en honor seu, orga­nit­za­des per l'Antena del Conei­xe­ment (aula de poe­sia, diri­gida per Ramon García Mateos) de la URV i l'Ajun­ta­ment d'aquesta vila.

El resul­tat és el volum La poe­sia de Gerard Vergés, edi­tat per aquests orga­nit­za­dors, imprès per Nou Silva Equips, de Tar­ra­gona, en què cons­ten les apor­ta­ci­ons d'aquesta vin­tena d'escrip­tors, crítics i estu­di­o­sos del seu cor­pus lite­rari: ver­sos, pro­ses d'assaig, nar­ra­ti­ves i artísti­ques, tra­duc­ci­ons, arti­cles, pròlegs i tot el reme­na­ment de papers que sol acom­pa­nyar un homme de let­tres.

Posats a seguir amb l'afran­ce­sa­ment que m'ha aga­fat avui, podria dir que en aquest lli­bre mis­cel·lani Vergés hi és tout com­pris, és a dir, tot inclòs i, posats a esti­rar la sig­ni­fi­cació del mot en francès, que hi és «comprès del tot». Si no del tot, en la part més subs­tan­cial de la seva tota­li­tat humanística, cul­tu­ral i espi­ri­tual, supo­sant que aquests tres estreps no desig­nin un sol con­tin­gut. Fent honor a l'home­nat­jat, aquest lli­bre, en cadas­cun dels seus vint apar­tats, res­pira un esforç agraït a l'ano­me­nada obra ben feta –de què par­lava Eugeni d'Ors–, la que ha anat aixe­cant, amb paciència perifèrica, acu­mu­lant savi­esa de segles i atent sem­pre a «la dolça remor de l'aigua» del pre­sent, el polígraf i apo­te­cari tor­tosí.

Aquells que s'han apli­cat –sem­pre amb gran pro­fit– a seguir i res­se­guir els seus ver­sos i pro­ses tro­ba­ran en aques­tes pàgines un com­ple­ment indis­pen­sa­ble per com­pren­dre encara més, i esti­mar, l'obra ben feta d'aquest home. Per sort de tots cal dir, també de seguida, que si la seva vigo­rosa per­so­na­li­tat és avui més cone­guda i valo­rada que fa deu anys, per exem­ple, és gràcies a una sèrie de joves poe­tes i crítics, entre els quals, Ramon García Mateos (tra­duc­tor de la seva poe­sia al cas­tellà), Juan López-Car­ri­llo, Tomàs Camacho, Alfredo Gavín i Manuel Rivera, que s'han ocu­pat, per tots els mit­jans pos­si­bles (reci­tals aquí i allà, tra­duc­ci­ons, jor­na­des d'estudi i edi­ci­ons com la pre­sent), a fer-la conèixer més enllà dels cer­cles imme­di­ats.

Des de Bar­ce­lona se'n van ocu­par el gran Pere Quart, Xavier Bru de Sala, Sam Abrams, Jaume Subi­rana, David Cas­ti­llo i Emili Rosa­les, tots els quals –com els ante­ri­or­ment citats– col·labo­ren en aquest com­pendi crític escrit. Igual­ment, des de la seva Tor­tosa natal, els seus pai­sans de l'ànima Jesús Mas­sip i Zoraida Bur­gos, així com Tere Izqui­erdo i Montse Cas­tellà, que ha musi­cat ver­sos seus; des de la Ràpita, Josep Igual; des de Flix, Albert Guiu; des de Reus, Jordi Cer­vera; des d'Amposta, Maria-Josep Mar­ga­lef i Rafael Haro i, des de Riu­doms, Eugeni Perea, que ha esta­blert una com­pleta bibli­o­gra­fia de tot allò que ha estat publi­cat sobre Vergés.

Una poli­fo­nia de veus per a una gran veu, la d'aquest «escrip­tor dife­rent» (Subi­rana), que té «el do de la clare­dat» (Gavín), d'aquest «poeta major» (García Mateos), la veu d'«un dels nos­tres muftís filosòfics» (Cer­vera) i, en fi, per a «un escrip­tor sobri i fecund, divers i únic, uni­ver­sal i arre­lat» (López-Car­ri­llo).

Men­tres­tant, des que el conec, Vergés se m'apa­reix, sota l'ombra arbrada fami­liar, fumant i lle­gint, bevent i con­ver­sant, mirant enllà i escri­vint aquí, com aquell regant de l'horta de Pimpí que, després del jor­na­let, s'asseu vora l'Ebre a mirar i escol­tar la «dolça remor de l'aigua en el record».