A l'òpera, com a casa

Haver actuat, des del 2004, fins a nou vegades a Barcelona ha provocat en molts dels seus seguidors catalans l'estranya sensació d'estar veient –un any rere l'altre– un particular Never Ending Tour de Wilco. Al juny al Primavera Sound i, sobretot, dilluns al Liceu, van ser dues de les tres ocasions (!) en què la banda de Chicago va presentar el seu inesgotable darrer disc (The whole love) a Barcelona. Però, Tweedy i companyia s'han mostrat prou astuts com per alterar una mica el guió i despertar noves sensacions en uns espectadors que han acabat tenint més contacte amb Wilco que amb les seves àvies, i que, malgrat tot, continuen assistint fervorosament a la seva cita bianual amb un grup que, tal com va admetre en el concert, considera Barcelona com “la seva casa lluny de casa”.

Del reguitzell de concerts que “la banda amb el millor directe del món” –així se l'anomena sovint– ha fet a la ciutat, el de dilluns passarà a la història per la singularitat de l'espai –“no em sé aquesta part de Rigoletto”, va ironitzar Tweedy quan, ja al final, l'audiència el va començar a bombardejar amb peticions de cançons– i pel millor repertori que el grup ha desplegat mai a Barcelona, generós com mai amb el seus dos primers discos (set cançons) i amb regals inesperats, com ara una encesa Hoodoo Voodoo, d'aquells Mermaid Avenue amb Billy Bragg, monopolitzada per la ballaruga fumejant d'un roadie descamisat.

El sextet, que ja fa temps que recull els fruits de molts anys tocant a una intensitat elevada, va refermar la seva condició de banda imaginativa i detallista i va acabar firmant, molt probablement, el millor xou català de Wilco des de les ja llunyanes visites al Razzmatazz.