La casa de referència per a l'art contemporani gironí
El que havia estat la casa que acollia els orfes es va transformar, a començament dels anys seixanta, en un contenidor cultural a on s'han encabit nombroses iniciatives relacionades amb les arts, les ciències i les humanitats, i s'ha convertit en una referència per als artistes plàstics gironins
-
Imatge de l'exposició L'artista i el mirall amb fotografies de Paco Torres Montso fetes per J.M. Oliveras i acabada d'estrenar JOSEP M. OLIVERAS. -
Xavier Escribà va convertir la sala d'exposicions en el seu taller i va produir-hi obra davant del públic amb qui va mantenirs sucosos diàlegs.Es va obrir el 7 de gener de 2008 i es va inaugurar l'1 de feberer quan ja tenia feta un munt d'0bra. S. GODAY. -
Imatge de la «performance» inaugural de l'exposició «L'autisme del Jo» de Pep Aymerich, el dia 4 de desembre de 2008. C.CULTURA. -
Girona pop, joves i rock 1958-1972, en què es va presentar el llibre de Fredi Faure i Xavier Juanhuix sobre la moguda dels anys 60 CASA CULTURA. -
La instal·lació Joc de lloc, 2 de Pere Noguera, el desembre del 1985, dins l'exposició Jocs i joguets PERE NOGUERA. -
Imatge de la façana de la Casa de Cultura amb el cartell d'una exposició sobre Jacques Brel CASA DE CULTURA. -
Imatge del 18 d'abril amb motiu de l'exposició Nou de Nou amb els fotògrafs, A. Caballero, M. Geli, C. Mitjà, C. Romaní, J. Castro, M. Lladó, S. Guardiola, J. Carrera i Artemi MARISA MORILLO.
En l'edició del 15 de juny de 1960 del diari Los Sitios, ens trobem la notícia de la visita del director general d'arxiu i biblioteques de Madrid que, per intermediació del president de la Diputació, venia a donar un cop d'ull al projecte de rehabilitació de l'antic edifici de l'Hospici (Hogar Infantil de Nuestra Señora de la Misericordia) que patrocinava la Diputació i que havia fet l'arquitecte olotí Joaquim M. Masramon. Per aquelles dates el projecte de Masramon estava a punt d'aprovar-se i les obres no van trigar a començar. «Ahora va a ser convertido en Palacio de Cultura que se levantara, debidament restaurado en cuanto sea menester, en el lugar más céntrico de nuestra ciudad y albergarà servicios que daran a la misma el relieve cultural deseado», conclou el cronista.
El mateix rotatiu ens fa saber, a l'octubre del 1963, la inauguració de la sala d'exposicions, la segona gran infraestructura cultural que s'habilitava a l'edifici. La primera havia estat la biblioteca, que a l'any 1951 s'havia traslladat a un part de l'edifici de l'Hospici. Els nens acollits hi van continuar fins a final de la dècada dels cinquanta, quan es van desmantellar per a les obres de rehabilitació.
L'edifici de l'Hospici, tal com el coneixem, l'havia fundat el bisbe Lorenzana l'any 1776, construït seguint un projecte de Ventura Rodríguez –arquitecte de la Casa Real i un dels més prestigiosos del país–, al costat d'un altre edifici una mica més antic promogut pel bisbe Ignasi Colomer. L'obra es va a dur a terme gràcies al mecenatge de la família Colomer de Cruïlles en una zona intramurs però pràcticament deshabitada, en què era possible situar-hi un edifici de grans dimensions. A començament del XIX s'hi va instal·lar l'Hospital del Rei.
L'arquitectura de Joaquim M. Masramon va estar sempre marcada per l'austeritat de disseny i la honestedat en l'ús dels materials, característiques que va mantenir en el procés de rehabilitació de l'antic hospici, fins que li va donar l'aspecte que té actualment, amb el pati interior i el magnífic sardinell. Masramon va ser arquitecte provincial de la Diputació de Girona entre el 1940 i el 1976, i paral·lelament va ocupar els càrrecs de secretari i després, president honorari de la Comissió de Monuments de Girona, entitat que gestionava el museu d'arqueologia.
El primer director de la Casa de Cultura, o del «Palacio de Cultura», com se l'anomenava als anys seixanta, va ser l'Enric Mirambell, que ja era el director de la Biblioteca Pública de Girona, enclavada en el mateix edifici. Ben aviat, la sala d'exposicions es va convertir en un lloc de referència a la ciutat, tant per les exposicions com per les conferències i xerrades que hi tenien lloc. Però va ser amb la transició i l'arribada de les institucions democràtiques que l'institució va prendre embranzida.
incubadora cultural
Sovint s'ha definit la Casa de Cultura com el calaix de sastre de la cultura gironina, l'indret on s'encabeix tot allò que costa de classificar, una mena d'incubadora que, amb el pas dels anys, ha anat veient com molts dels projectes a què ha donat sopluig han anat creixent, s'han fet grans i han sortit volant per compte propi, com els fills que aconsegueixen, per fi, deixar la casa dels pares per començar una vida pròpia.
Durant molts anys va ser la seu del Centre d'Arqueologia. L'Escola d'Idiomes i l'Escola de Turisme també van fer els seus primers passos entre aquestes parets, igual que la primera Universitat, tant de lletres com de ciències, fins que va anar prenent envergadura i va necessitar nous espais. Actualment és la seu de l'escola de teatre El Galliner, del Conservatori de Música, de nombroses activitats relacionades amb les arts escèniques i el cinema, de festivals com la biennal, de cursos de les més variades disciplines i –no cal dir que per això figura en aquestes planes– d'una gran quantitat d'exposicions i d'una activitat constant en la promoció de les arts i els artistes de les comarques gironines.
En la web de benvinguda es defineix com un gran contenidor cultural que té la missió de la promoció, estudi i difusió de la cultura gironina i catalana –històrica i actual– per fonamentar una identitat i un sentit de pertinença oberts a les cultures del món i als ciutadans gironins. Té la voluntat de ser un centre cultural de referència a nivell ciutadà, de les comarques gironines i dels Països Catalans (incloent-hi especialment el treball amb la Catalunya del Nord).
Sebastià Godoy, gestor cultural de l'entitat, ens comenta que des del 1985, quan ell va entrar, s'han produït «al voltant de 325 exposicions, amb tota mena d'intensitats expositives i conceptuals; una gran proporció amb la voluntat de fer evident distints aspectes de la vida cultural, associativa, de Girona i de les comarques gironines; en definitiva, una visió calidoscòpica i eclèctica».
Destacarem, per l'èxit de públic que van tenir, algunes exposicions d'artistes locals com Mossegant-se la Cua, el 1986, Fent una L, el 1987 i Flogist, el 1988. També farem esment de les exposicions Bella Pedra Vella, 15 anys de restauració de béns cultural, del 1995 i Miralls amb memòria, del 2008, en què es va fer un repàs de la fotografia antiga que estava dipositada en els arxius públics i privats.
El Somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines 1900-1936, el 2009, i també les exposicions de l'obra de pintors com Isidre Vicens (2007), Lluís Güell (2007), la pintora exiliada a Mèxic però nascuda a Anglès, Remedios Varo (1992) o exposicions d'escultura com Fita.
La fotografia hi ha jugat, permanentment, un paper destacat. Latidos del Tiempo de Gervasio Sánchez i La Costa Brava abans de la Costa Brava, amb fotografies de Lucien Roisini, en són uns exemples.
Altres exemples d'aquesta amplia i eclèctica producció són algunes exposicions com la d'Anna Frank, el 2005, i també la de dibuixos i gravats de Marià Fortuny, el 1999.
La diversitat de temes ha estat enorme, des de l'història del jazz a les comarques gironines, el 2007, fins a l'evolució humana amb una mostra sobre el jaciment d'Atapuerca.
La presència d'artistes gironins o bé residents a les comarques gironines ha estat constant tant en les tres mostres d'art, celebrades els anys 1985, 1986 i 1987, com també en les sis biennals d'art que hi van donar continuació, entre els anys 1999 i el 2010. La setena biennal, que s'havia de fer aquest any, no es podrà dur a terme fins a la primavera del 2013, ja que diverses raons n'han endarrerit la mostra.
La mirada més reeixida
Les 26.000 persones que al llarg de cinc setmanes, entre els mesos de maig i juny d'aquest any, van visitar l'exposició de fotos de Steve McCurry a la Casa de Cultura van marcar un punt d'inflexió pel que fa les activitats d'aquesta entitat. Hi ha hagut, al llarg de les darreres dècades, altres exposicions amb ressonància ciutadana, però cap no havia assolit mai els índexs d'afluència d'aquesta.
«Creiem que amb aquesta exposició la Casa de Cultura s'ha situat en el mapa», ens assegurava l'actual directora, Natalia Molero. «Per una sala que pertany a la Diputació és molt important estar en el circuit ja que les sales d'art, normalment, pertanyen als ajuntaments o són sales importants d'institucions privades, com en el cas de la Fontana d'Or. Nosaltres som una cosa diferent, un element atípic i ens costa molt més tenir una presència important en el circuit de l'art.»
Les imatges del fotoperiodista de Filadèlfia són un caramel per a la institució que els pot exposar, ja que es tracta de fotografies que formen part de l'imaginari col·lectiu. És l'obra d'un artista àmpliament conegut mundialment i amb una gran dimensió popular de la seva obra. No calia explicar gaire res de la nena dels ulls verds i cara anguniosa perquè qui mes qui menys, fins i tot la mainada de les escoles que van visitar l'exposició, sabien de què es tractava.
La mirada de Steve McCurry va aplegar una vuitantena de fotografies, algunes de publicades i altres d'inèdites, preses arreu al món i sovint en zones en conflicte. A l'exposició s'hi podien veure imatges de l'Afganistan, Cambodja, la Xina, Cuba, l'Índia, Níger, el Pakistan, Sri Lanka, el Tibet o el Iemen entre altres països on ha treballat aquest prestigiós fotògraf, col·laborador habitual de National Geographic i membre de la mítica agència Magnum, fundada per Robert Kapa.
La Diputació de Girona i l'Associació Liber Press van lliurar el Premi Liberpress 2011 a Steve McCurry per la seva brillant i humanitària carrera fotogràfica, en què ha plasmat tant les guerres més cruels com la gran batalla per la vida que es desenvolupa en el món. El premi era la gran oportunitat perquè, a través de la mediació de l'advocat Carles Mac Cragh, president de l'Associació Liber Press, l'obra d'aquest fotoperiodista es pogués exposar a Girona. No cal dir que el fet de coincidir amb Temps de Flors va garantir bona part del seu èxit, però la sorpresa dels organitzadors va ser enorme quan es van adonar que passat l'esdeveniment floral, el ritme de visites encara es mantenia. Poca gent sap reflectir com ell l'emoció, la bellesa, els colors, la llum entre ombres i la humanitat. Les seves fotografies busquen commoure la gent, i sempre ho ha aconseguit.