Dos homes sols (i les seves grans cançons)

Resulta una mica forçat esta­blir paral·lelis­mes entre Jaume Sisa, nas­cut al Poble-sec bar­ce­loní fa 64 anys, i Neil Han­non, nord-irlandès que jus­ta­ment avui cele­bra el seu 42è ani­ver­sari. Els seus uni­ver­sos per­so­nals, estètics i musi­cals són molt dife­rents: per començar, quan el líder The Divine Comedy va néixer, Sisa estava a punt de publi­car el seu àlbum de debut, Orgia (1971). I quan The Divine Comedy va publi­car el seu pri­mer disc, el 1990, Sisa estava per­dut en alguna galàxia molt llu­nyana i el seu repli­cant Ricardo Solfa vol­tava encara per Madrid.

Aques­tes dues tra­jectòries paral·leles gai­rebé van coin­ci­dir el cap de set­mana pas­sat a la sala de cam­bra de l'Audi­tori de Girona, per ofe­rir alguns dels millors moments musi­cals d'aquesta Tem­po­rada Alta. Han­non i Sisa van actuar al mateix esce­nari, amb 24 hores de diferència, però també amb alguns punts de con­tacte. Per començar, la soli­tud. Segu­ra­ment és cosa de la crisi, però veure un músic tot sol en escena té un encant afe­git, sobre­tot si con­trola la comu­ni­cació en les distàncies cur­tes.

“També puc tocar la gui­tarra. I la toco encara pit­jor que el piano!”, va dir Neil Han­non quan, diven­dres, va fer el seu pri­mer canvi d'ins­tru­ment. Gui­tarra i piano, sim­pa­tia i elegància, poden ser ingre­di­ents més que sufi­ci­ents per defen­sar les cançons del seu últim disc, Bang goes the knight­hood –joies pop com ara Assume the per­pen­di­cu­lar, I like i el hit poten­cial At the indie disco–, i alguns èxits ante­ri­ors, des­pu­llats de les cor­des i tots els arran­ja­ments i petits detalls que con­for­men el ric lle­gat sonor de The Divine Comedy. A més, Han­non va saber jugar bé amb la cir­cumstància d'estar envol­tat de públic pels qua­tre cos­tats.

L'endemà vam veure el millor Sisa inter­pre­tant les vuit cançons del seu clàssic Qual­se­vol nit pot sor­tir el sol (1975), només amb la gui­tarra, inter­ca­la­des amb diver­ti­des i màgiques històries de la seva infància al barri situat entre la mun­ta­nya i el “riu” Paral·lel. Un riu humà que va tra­ves­sar per des­co­brir el món i, de pas, la seva visió galàctica de les coses, una mati­nada a la platja en què li va aparèixer a l'horitzó una immensa ampo­lla de llei­xiu Conejo amb la imatge d'una coni­lla sos­te­nint una ampo­lla de llei­xiu on hi havia una altra coni­lla amb una ampo­lla de llei­xiu, i així gai­rebé fins a l'infi­nit. Com a bis, Sisa va rega­lar al públic el seu pecu­liar desig de Nadal avançat: Aquest any folla­rem com folls. Bon propòsit.