“La vida s'expressa en veu baixa”
Patrícia Gabancho presenta ‘La néta d'Adam', novel·la amb un alt component autobiogràfic, guanyadora del Prudenci Bertrana
Entre les fonts de creació literària n'hi ha d'habituals, perquè la seva riquesa és inesgotable, com ara les novel·les sobre famílies (encara millor si són nissagues familiars), també les obres relacionades amb viatges (un recorregut que camina paral·lel a la intimitat del personatge), i les capses de pandora que la mort d'algú proper (una mare) ofereix en buidar la seva casa, plena de fotos i documents antics.
Aquestes tres vies narratives i, com mana el tòpic, moltes més les trobem a La néta d'Adam (Columna), la primera novel·la de la periodista i assagista Patrícia Gabancho, amb què va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana.
Gabancho escrivint novel·la? “El detonant va ser la mort de la meva mare, una experiència molt dura. Quan vaig anar a Buenos Aires a buidar el seu pis em vaig trobar amb el meu passat.” De tornada a Barcelona va decidir fer una mena de teràpia escrivint sentiments i records que havien aflorat i es va adonar del material literari que tenia. “Com tants altres autors, vaig entrar al subgènere de Mare Morta”, comenta.
És la seva primera novel·la, però és evident que el seu bagatge com a escriptora professional li ha donat unes eines narratives que ara ha aplicat. “És més fàcil escriure no-ficció; la vida és desordenada i s'imposa en el text, per això no és una obra lineal, és impressionista, construïda amb escenes breus que cusen salts temporals.”
El fil conductor és la setmana en què la narradora, Angélica, buida el pis de la mare i van apareixent els fantasmes del passat que fotos i documents convoquen. “Vaig llençar el passat de la meva mare i el meu, perquè no m'ho podia endur tot a Barcelona.”
La protagonista és Bela, la mare de l'autora i la néta del títol. “Adam és el meu besavi, un italià que va ser el primer en arribar a Buenos Aires”, per tant, el primer home, bíblic i de la nissaga familiar de Gabancho a l'Argentina. El país, en especial la capital, són presents en un recorregut de 100 anys: l'ascens del peronisme, Evita, la dictadura, el corralito... “Els anys 70 tenen molt de pes, perquè són els de la meva joventut, abans de venir a Barcelona”, amb l'ambient dramàtic dels desapareguts i torturats.
Dret a morir dignament
Un altre dels grans temes és “la mort, la decadència, la dignitat amb què hauríem de poder morir”. Gabancho reclama aquest dret. “Jo pensava que era una obra cerebral, però molts lectors m'han dit que emociona, i no hi explico gaires coses, però és que la vida s'expressa en veu baixa, és tènue.”
Emocions i dones, la mare, una pèrfida cunyada (amb qui es barallen per l'herència), molts personatges amb raó de ser, i una Angélica autobiogràfica: “És una obra impúdica, tot i que he canviat detalls, perquè les vides, vistes d'aprop, són un desastre, i n'he censurat altres, com ara el sexe... de Grey no hi ha ni l'ombra.” I si la mare, a qui dedica l'obra, l'hagués pogut llegir? “M'hauria matat, segur!”
Periodista, tertuliana i independentista
Patrícia Gabancho va arribar a Barcelona procedent de Buenos Aires quan tenia 22 anys. Com a periodista acumula una sòlida trajectòria en tota mena de mitjans, com ara en aquest diari. Molts lectors la reconeixeran com a tertuliana habitual en programes de ràdio i televisió, però també com a autora d'assajos com ara El preu de ser catalans (Meteora, 2007) i Crònica de la independència (Pòrtic, 2009), entre molts altres, gairebé sempre implicats en temes relacionats amb història, llengua, cultura i política catalanes.
És una destacada conferenciant, analista i divulgadora i una activista en favor de la independència de Catalunya.
Es pot escriure més, després de buidar-se amb una obra tan autobiogràfica? “Sí. He comprovat que és cert allò que els personatges creixen i van per lliure i penso escriure més; i també penso destruir uns dietaris de joventut, no fos cas que algun idiota els aprofiti per a una tesina; has de saber governar la teva intimitat”, conclou Gabancho.
