poesia
jordi llavina
Perdura l'aigua
Dos versos d'aquest llibre tan bell com radical, diuen: “Perdut per sempre. / Perdura l'aigua”. L'aigua perdura perquè és el medi en què s'ofega la història d'amor que explica Hilari de Cara. O, més ben dit, és el medi triat pel poeta per crear l'al·legoria d'un naufragi, d'un ofegament. L'aigua és pertot, i també els animals i les sensacions que la poblen. L'amada, com la història de passió que ha animat, apareix en el record “sempre desofeliada”. ¿Qui és, doncs, el personatge que fa d'Ofèlia en aquest amor? ¿L'amant? ¿La mateixa història que van viure? La història, potser sí, però no pas el record d'aquesta història, que es desofelia per mor de la poesia.
Els primers poemes ens descriuen un home que passeja vora un moll, com un espectral personatge que fa recompte de la seva experiència. Contempla “ones minses, / quasi de mercuri unglat de vessa”. No, no es pot donar a la mar, ni a la mort, perquè té la comesa de narrar-nos una història: la bategant història encara actual a què fa al·lusió el títol del llibre. I ho farà amb unes imatges d'un lirisme violent, unes imatges i unes metàfores admirables. A vegades, ranegen en la manera surrealista (“les veus són com rius / posats a assecar penjats d'un raig de llum / (com a ventalls de gebre)”; però molt més sovint són metàfores, i imatges, sorgides del mateix moviment de la poesia, d'una poesia especialment inspirada. “La sang s'esvalotava com una banda d'estornells”. Aquesta sang ja s'ha aquietat quan nosaltres llegim els versos, i el “pit que sagnava”, ara el sabem “encapsulat dins una gota d'ambre”.
Hi ha versos que ens refereixen el dolor de l'ànima amb una portentosa imatge fisiològica: “com l'ull d'un quist negre / bategant sobre una vànova de sang”. El món marí afavoreix una imaginació lluminosa: “els peixos roïns / em mosseguen l'ànima com taurons / del gruix dels congres, amb la fam d'un pitbull”. ¿A qui se li hauria acudit convocar (i ajuntar), en dos versos, una referència que sembla un eco de La Tempesta de Shakespeare, taurons, congres i un pitbull? Nunc és un llibre enlluernador, per la potència del missatge, per la veracitat del desfici que recrea. I per aquesta imatgeria del límit que serveix al propòsit de fixar el testimoni d'un home perdut, emboscat dins la seva consciència: “els penya-segats supuren / buit, vertigen una altra vegada”. e. e. cummings té un poema commovedor en què constata l'absència de l'amant gràcies al clot que ha deixat el seu cap en el coixí del llit.
El cap del personatge d'aquests versos, cansat, s'aixopluga en el coixí: és un animal en retirada, arraulit, esparverat.