“França ha estat més forta que Espanya”

El 1965 vaig anar amb la meva mare a la Costa Brava, a l'estiu. El pro­pi­e­tari de l'hotel em va ense­nyar unes quan­tes parau­les. Encara no havia començat estu­dis uni­ver­si­ta­ris però ja en tenia una lleu­gera notícia de la seva existència. Poste­ri­or­ment, a Mont­pe­ller, el lingüista­Ro­bert Lafont me'n va ense­nyar una mica més. Però no volia entrar al país fins que no acabés la dic­ta­dura. Amb la mort de Franco, vaig cen­trar-me en la recerca de la soci­o­lingüista cata­lana.

De seguida vaig entrar en con­tacte amb soci­o­lingüistes cata­lans com ara Antoni Maria Badia i Mar­ga­rit i, abans que ningú, Fran­cesc Vall­verdú. Aquell lli­bre va tenir una certa reper­cussió als països de llen­gua ger­mana.

Els dia­ris ger­manòfons van des­co­brir l'existència de la cul­tura cata­lana arran de la invi­tació de Cata­lu­nya com a cul­tura con­vi­dada a Frank­furt. Però va ser un moment difícil. Els peri­o­dis­tes ale­manys no ente­nen per què es con­serva el català si hi ha el cas­tellà. Costa fer enten­dre la riquesa de la diver­si­tat cul­tu­ral. Per això és tan com­pli­cat man­te­nir una llen­gua petita. Algun cop he escrit als dia­ris quan s'escri­uen coses més estúpides del nor­mal. Va ser difícil fer-me enten­dre per defen­sar el dret de viure de la llen­gua cata­lana. La infor­mació dels dia­ris és molt dolenta. Seguei­xen escri­vint amb poca com­prensió i poca volun­tat d'enten­dre.

Cal dir que són dife­rents els peri­o­dis­tes que fan política cul­tu­ral dels que trac­ten de la cul­tura cata­lana. Aquí sí que Frank­furt va ser deter­mi­nant. Tenim tra­duc­ci­ons interes­sants. Una edi­to­rial que mai abans havia traduït obra en català es va atre­vir el 2001 a publi­car-ne una de Najat El Hachmi. Només espero que la crisi, que ha afec­tat poc la cul­tura a Àustria i Ale­ma­nya, pugui afec­tar el ritme de tra­duc­ci­ons. Però no hi compto, per ara.

Seria ter­ri­ble que una llen­gua opri­mida històrica­ment es con­vertís en opres­sora. En el futur, no s'han de come­tre els matei­xos errors que han fet altres.

A França es viu una situ­ació molt dolenta: l'Estat no reco­neix les altres llengües, tot i que la seva Cons­ti­tució parli que les llengües mino­ritàries for­men part del patri­moni. Els matei­xos occi­tans, sobre­tot després de la Segona Guerra Mun­dial, es pot dir que han per­dut la seva llen­gua. Als sei­xanta, quan era jove, es podia par­lar amb molts occi­tans. Avui són una petita mino­ria. La ide­o­lo­gia esta­tal ha tin­gut un èxit que l'ha fet des­a­parèixer. França sem­pre ha estat més pode­rosa que Espa­nya. La ide­o­lo­gia de la Revo­lució Fran­cesa (tot i que mal entesa) ha tin­gut èxit a França i arreu. Ini­ci­al­ment, la revo­lució no era mono­lingüe però sí que ho és ja des del 1793-94. Es va defen­sar la política del que diríem avui, french-only. Abans el francès l'uti­lit­za­ven les capes domi­nants, però després va gene­ra­lit­zar-se.Espa­nya, en canvi, mai ha tin­gut un èxit com­pa­ra­ble. Els cata­lans i els bas­cos han reac­ci­o­nat molt més deci­di­da­ment que els occi­tans, els bre­tons i els matei­xos cata­lans del nord.

Per dir-ho d'una manera neu­tra, això no és cor­recte des del punt de vista lingüístic. Les vari­ants del català són menors res­pecte a les de l'ale­many i, fins i tot, al cas­tellà dins d'Espa­nya [sense comp­tar les vari­ants de Lla­ti­noamèrica]. L'afer valencià és una volun­tat política dels governs valen­ci­ans. Hem vist créixer llengües noves recent­ment. A l'anti­gua Iugoslàvia del ser­bo­croat es va dife­ren­ciar el serbi, el croat, el bosnià i el mon­te­negrí. Cadascú va bus­car la seva diferència lingüística i, al final, no s'ente­nen. Aquest podria ser un gran perill per al català. Que arribi un dia que un valencià i un català no s'enten­guin.

D'això en tinc una anècdota. Un estu­di­ant meu feia una tesi sobre el seces­si­o­nisme valencià. Va voler par­lar amb un repre­sen­tant seces­si­o­nista. El meu alumne li volia par­lar en català i ell s'hi va negar. Van aca­bar par­lant tots dos en anglès, i això que cap dels dos el domi­nava. També passa a Mallorca, ara. Recent­ment, vaig fer un arti­cle sobre la nor­ma­ti­vit­zació del català, el basc i el gallec i, per res­posta, vaig rebre una carta de Palma que m'insul­tava. Deia que el mallorquí no era català.A totes les llengües, hi ha gent que es vol sig­ni­fi­car, però en les llengües domi­na­des aquesta és una situ­ació par­ti­cu­lar. Com més petita sigui la comu­ni­tat que s'iden­ti­fica com a pròpia, de menys locu­tors dis­po­sarà i més gran el perill de des­a­parèixer.

Una llen­gua viva sem­pre es trans­forma. La gramàtica nor­ma­tiva de Pom­peu Fabra va ser la cons­ta­tació d'un moment.

No ben bé, va voler millo­rar la foto, perquè va voler pre­sen­tar una llen­gua millo­rada. És evi­dent que el canvi de les con­di­ci­ons de comu­ni­cació, demana l'evo­lució de la llen­gua. Però crec que el canvi es pot fer sobre aque­lles bases. La gent no lle­geix gramàtica per això defenso que cal refle­xi­o­nar dos cops abans de can­viar les coses. Si Pom­peu Fabra hagués estu­di­ant una llen­gua majo­ritària seria molt reco­ne­gut gràcies a la seva labor. Però ell només va tre­ba­llar en català i pel català. Per això, avui només el coneix una part petita dels espe­ci­a­lis­tes. En el seu temps va fer coses extra­or­dinàries.

Bàsica­ment, això depèn de la con­cepció de les uni­ver­si­tats i les car­re­res de llengües, i de com ense­nyen una llen­gua i una cul­tura estran­ge­res. Cal veure, per exem­ple, que a l'Estat espa­nyol hi ha més d'una llen­gua i més d'una cul­tura. Així introduïm claus per al català i la cul­tura cata­lana. També és cert que l'apa­rició de la Gene­ra­li­tat, fa 35 anys, hi ha aju­dat. Molts cops aques­tes presències són fruit de rela­ci­ons per­so­nals. El cert és que quan es pro­posa als estu­di­ants ho reben bé. Jo sem­pre els dic que pot ser molt interes­sant conèixer aspec­tes dels quals no en sap tot­hom per poder for­mar-se una car­rera, sigui quina sigui la pro­fessió.També és cert que, a vega­des, els austríacs neces­si­ten tro­bar diferències d'Ale­ma­nya. Podria exis­tir una ins­ti­tució que aplegués totes les polítiques a l'exte­rior de la llen­gua germànica. En canvi, el català té l'Ins­ti­tut Ramon Llull.

Temo que les noves car­re­res uni­ver­sitàries res­trin­gei­xin les llengües peti­tes. A Viena, peri­lla l'ense­nya­ment del català, l'occità i el romanès, tot i que hi ha una gran tra­dició. Cal pen­sar-hi abans que empit­jori.