“França ha estat més forta que Espanya”

El 1965 vaig anar amb la meva mare a la Costa Brava, a l'estiu. El propietari de l'hotel em va ensenyar unes quantes paraules. Encara no havia començat estudis universitaris però ja en tenia una lleugera notícia de la seva existència. Posteriorment, a Montpeller, el lingüistaRobert Lafont me'n va ensenyar una mica més. Però no volia entrar al país fins que no acabés la dictadura. Amb la mort de Franco, vaig centrar-me en la recerca de la sociolingüista catalana.

De seguida vaig entrar en contacte amb sociolingüistes catalans com ara Antoni Maria Badia i Margarit i, abans que ningú, Francesc Vallverdú. Aquell llibre va tenir una certa repercussió als països de llengua germana.

Els diaris germanòfons van descobrir l'existència de la cultura catalana arran de la invitació de Catalunya com a cultura convidada a Frankfurt. Però va ser un moment difícil. Els periodistes alemanys no entenen per què es conserva el català si hi ha el castellà. Costa fer entendre la riquesa de la diversitat cultural. Per això és tan complicat mantenir una llengua petita. Algun cop he escrit als diaris quan s'escriuen coses més estúpides del normal. Va ser difícil fer-me entendre per defensar el dret de viure de la llengua catalana. La informació dels diaris és molt dolenta. Segueixen escrivint amb poca comprensió i poca voluntat d'entendre.

Cal dir que són diferents els periodistes que fan política cultural dels que tracten de la cultura catalana. Aquí sí que Frankfurt va ser determinant. Tenim traduccions interessants. Una editorial que mai abans havia traduït obra en català es va atrevir el 2001 a publicar-ne una de Najat El Hachmi. Només espero que la crisi, que ha afectat poc la cultura a Àustria i Alemanya, pugui afectar el ritme de traduccions. Però no hi compto, per ara.

Seria terrible que una llengua oprimida històricament es convertís en opressora. En el futur, no s'han de cometre els mateixos errors que han fet altres.

A França es viu una situació molt dolenta: l'Estat no reconeix les altres llengües, tot i que la seva Constitució parli que les llengües minoritàries formen part del patrimoni. Els mateixos occitans, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, es pot dir que han perdut la seva llengua. Als seixanta, quan era jove, es podia parlar amb molts occitans. Avui són una petita minoria. La ideologia estatal ha tingut un èxit que l'ha fet desaparèixer. França sempre ha estat més poderosa que Espanya. La ideologia de la Revolució Francesa (tot i que mal entesa) ha tingut èxit a França i arreu. Inicialment, la revolució no era monolingüe però sí que ho és ja des del 1793-94. Es va defensar la política del que diríem avui, french-only. Abans el francès l'utilitzaven les capes dominants, però després va generalitzar-se.Espanya, en canvi, mai ha tingut un èxit comparable. Els catalans i els bascos han reaccionat molt més decididament que els occitans, els bretons i els mateixos catalans del nord.

Per dir-ho d'una manera neutra, això no és correcte des del punt de vista lingüístic. Les variants del català són menors respecte a les de l'alemany i, fins i tot, al castellà dins d'Espanya [sense comptar les variants de Llatinoamèrica]. L'afer valencià és una voluntat política dels governs valencians. Hem vist créixer llengües noves recentment. A l'antigua Iugoslàvia del serbocroat es va diferenciar el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Cadascú va buscar la seva diferència lingüística i, al final, no s'entenen. Aquest podria ser un gran perill per al català. Que arribi un dia que un valencià i un català no s'entenguin.

D'això en tinc una anècdota. Un estudiant meu feia una tesi sobre el secessionisme valencià. Va voler parlar amb un representant secessionista. El meu alumne li volia parlar en català i ell s'hi va negar. Van acabar parlant tots dos en anglès, i això que cap dels dos el dominava. També passa a Mallorca, ara. Recentment, vaig fer un article sobre la normativització del català, el basc i el gallec i, per resposta, vaig rebre una carta de Palma que m'insultava. Deia que el mallorquí no era català.A totes les llengües, hi ha gent que es vol significar, però en les llengües dominades aquesta és una situació particular. Com més petita sigui la comunitat que s'identifica com a pròpia, de menys locutors disposarà i més gran el perill de desaparèixer.

Una llengua viva sempre es transforma. La gramàtica normativa de Pompeu Fabra va ser la constatació d'un moment.

No ben bé, va voler millorar la foto, perquè va voler presentar una llengua millorada. És evident que el canvi de les condicions de comunicació, demana l'evolució de la llengua. Però crec que el canvi es pot fer sobre aquelles bases. La gent no llegeix gramàtica per això defenso que cal reflexionar dos cops abans de canviar les coses. Si Pompeu Fabra hagués estudiant una llengua majoritària seria molt reconegut gràcies a la seva labor. Però ell només va treballar en català i pel català. Per això, avui només el coneix una part petita dels especialistes. En el seu temps va fer coses extraordinàries.

Bàsicament, això depèn de la concepció de les universitats i les carreres de llengües, i de com ensenyen una llengua i una cultura estrangeres. Cal veure, per exemple, que a l'Estat espanyol hi ha més d'una llengua i més d'una cultura. Així introduïm claus per al català i la cultura catalana. També és cert que l'aparició de la Generalitat, fa 35 anys, hi ha ajudat. Molts cops aquestes presències són fruit de relacions personals. El cert és que quan es proposa als estudiants ho reben bé. Jo sempre els dic que pot ser molt interessant conèixer aspectes dels quals no en sap tothom per poder formar-se una carrera, sigui quina sigui la professió.També és cert que, a vegades, els austríacs necessiten trobar diferències d'Alemanya. Podria existir una institució que aplegués totes les polítiques a l'exterior de la llengua germànica. En canvi, el català té l'Institut Ramon Llull.

Temo que les noves carreres universitàries restringeixin les llengües petites. A Viena, perilla l'ensenyament del català, l'occità i el romanès, tot i que hi ha una gran tradició. Cal pensar-hi abans que empitjori.