Imatges per a les festes
L'estrena de ‘Los miserables', el dia de Nadal, gran novetat d'una cartellera dominada pel cinema familiar
A diferència d'altres campanyes de Nadal, el cinema animat ocupa un lloc més discret
Seixanta milions d'espectadors en 42 països. No estem parlant d'una superproducció de Hollywood, sinó del gran èxit del teatre musical Les misérables, creat per Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg a partir de la novel·la de Victor Hugo. Estrenat el 1980 a París, s'ha traduït a 21 idiomes i ha triomfat als grans escenaris d'arreu del món, començant per Broadway i el West End.
Portar al cinema aquesta emotiva història ambientada a la França del segle XIX, sobre l'amor, la mort, el sacrifici, les injustícies socials i la redempció, requeria una producció d'alta volada. Demà arriba als cinemes d'arreu del món l'esperada adaptació que ha signat Tom Hooper (el director d'El discurs del rei), amb Hugh Jackman, Russell Crowe i Anne Hathaway al capdavant del repartiment. És, sens dubte, la gran novetat cinematogràfica d'aquestes festes, que haurà de competir a les sales amb El hòbbit: un viatge inesperat, en cartell des de fa deu dies i amb unes xifres de recaptació vertiginoses.
El musical és un gènere conreat només esporàdicament a Hollywood, però hi ha hagut èxits com ara Chicago (sis Oscar el 2002), i de tant en tant els estudis aposten per una gran producció. Tom Hooper ha fet una aposta arriscada amb aquest film: com al musical, no hi ha diàlegs parlats, els 157 minuts de la pel·lícula són cantats per un repartiment que, a més de les estrelles esmentades (Jackman, Crowe i Hathaway), ha tingut Amanda Seyfried, Sacha Baron Cohen, Helena Bonham Carter...
Los miserables té com a eix central les disputes entre Jean Valjean (Hugh Jackman), que ha patit una injusta condemna de 19 anys de treballs forçats, i Javert (Russell Crowe), l'oficial que el posa en lliberat condicional. Valjean descobrirà que, tot i la injustícia de què és víctima, està considerat un pària per la societat i haurà de lluitar per tenir una vida digna, igual que molts altres miserables.
Los miserables imprimeix un to èpic, retratat amb una fotografia tenebrosa, a les convulsions socials i polítiques de França entre els anys 1815 i 1832. Un gran retaule sobre el qual Tom Hooper perfila tota una sèrie de conflictes i drames personals. No abandona mai el llenguatge del musical, però no utilitza la dansa i la coreografia, sinó la interpretació realista (acceptant la convenció que canten en lloc de parlar). De moment, la crítica dels EUA ha rebut la proposta amb una certa divisió i sense un excés d'entusiasme.
Competir amb hòbbits
Los miserables té una competència addicional als Estats Units en el darrer film de Spielberg, Lincoln, que triomfa ara mateix i és favorita als Globus d'Or amb set nominacions (el film de Hooper aspira a quatre globus). A casa nostra, mercat dominat com sempre pel cinema de Hollywood, tindrà de principal rival (com a tot arreu) El hòbbit. El retorn de Peter Jackson a la Terra Mitjana tampoc ha convençut gaire la crítica, però arrasa a la taquilla: 222 milions de dòlars arreu del món.
El cinema animat, en canvi, tan habitual a les sales per festes, no viu una bona anyada. Pixar va gastar l'artilleria pesant a l'estiu, i l'aposta de Dreamworks per Nadal, L'origen dels guardians, ha tingut resultats comercials discrets. De poc ha servit que hi aparegués el Pare Noel, entre altres personatges de l'imaginari infantil. ¡Rompe Ralph! (Disney), inspirat en els videojocs, i El alucinante mundo de Norman, una història de zombis per a tots els públics, tampoc arriben amb grans xifres.
Produccions catalanes
Una ullada al rànquing de taquilla estatal permet veure que encara hi ha instal·lat a la part alta Lo imposible, de J.A. Bayona, i La vida de Pi, d'Ang Lee. Dos èxits de llarg recorregut (sobretot el primer, amb prop de sis milions d'espectadors) que encara atrauen públic a les sales.
Tres produccions catalanes més s'han fet un lloc significatiu entre l'oferta de cinema nord-americà: El bosc, adaptació d'un conte d'Albert Sánchez Piñol (que triomfa a les llibreries amb Victus); Una pistola en cada mano, de Cesc Gay, que es va estrenar només amb 60 còpies a tot l'Estat (El hòbbit ho va fer amb 814), però que funciona molt bé (segurament gràcies al boca-orella i les xarxes socials), i El cuerpo, la pel·lícula que va inaugurar Sitges, un thriller de suspens del director novell Oriol Paulo amb Belén Rueda, José Coronado i Hugo Silva.
