cultura

Jaume Sanmartí

Director de la Càtedra Gaudí

“El MNAC s'ha de convertir en la gran casa de Gaudí”

La marca Gaudí no té qui la defensi. Hi ha porqueries pertot; es van venent i res ni ningú ho atura. Cal un control en les llicències
Quina sort que tot aquell soroll que hi havia per beatificar-lo s'hagi esmorteït. No va ser tan sant com alguns diuen
Ens cal un museu seriós de Gaudí. Ara el tenim fragmentat i mal avingut. I Gaudí és una sola cosa

El feno­men turístic i comer­cial de Gaudí no té fre, i té una part fosca: ali­menta el poc rigor intel·lec­tual en el trac­ta­ment de la seva vida i obra. Ho alerta un dels seus estu­di­o­sos més res­pec­tats, Jaume San­martí (Bar­ce­lona, 1941), direc­tor de la Càtedra Gaudí de l'Escola Tècnica Supe­rior d'Arqui­tec­tura de Bar­ce­lona de la UPC, un orga­nisme amb gai­rebé 60 anys d'història.

Què ha pas­sat amb Gaudí?
Doncs que hem pas­sat de l'oblit a la para­noia.
Obli­dat fins fa qua­tre dies.
L'any 1977, vaig fer un docu­men­tal de la Pedrera per encàrrec del Col·legi d'Arqui­tec­tes. L'edi­fici estava molt malmès, el seu estat era lamen­ta­ble, fas­tigós, repug­nant. Sí, això era abans-d'ahir...
Hem après a esti­mar-lo?
Gaudí va ser un per­so­natge polèmic, com­pli­cat, mal­ca­rat, amb els anys cada vegada més aïllat de la soci­e­tat... D'això hi ha qui en diu mis­ti­cisme. Més aviat devia ser una malal­tia men­tal. Els últims anys de la seva vida, anava sense calçotets pel món. Quan el va atro­pe­llar el tram­via, cami­nava abs­tret i el van con­fon­dre amb un pido­laire. Un dels arqui­tec­tes més impor­tants de la ciu­tat! Tot això té un valor anecdòtic, si tu vols, però les coses van anar així. Gaudí era únic. Con­tra­dic­tori. Fora del seu temps.
Insis­teixo: l'esti­mem prou?
Avui l'odien perquè crea pro­ble­mes als ciu­ta­dans. Però no és ell el que els crea sinó la ino­perància muni­ci­pal. Quan­tes vega­des l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona ha dit, per dar­rere, que la Sagrada Família no té llicència muni­ci­pal d'obres? Dic: per dar­rere. Després ve el sant pare i tots s'hi apun­ten a corre-cuita. Això és hipo­cre­sia, és una doble moral. I a mi em fa angúnia.
Li agrada com està que­dant la Sagrada Família?
Sí i no. És molt hereva de Gaudí, però hi ha inter­pre­ta­ci­ons a la manera de Gaudí. I és lògic que sigui així; en una obra que tras­passa gene­ra­ci­ons no es pot pre­ten­dre la fide­li­tat ori­gi­nal. Aquest tema s'ha de mirar amb fre­dor, i ja està.
Conei­xem bé Gaudí?
Ens n'han donat una visió par­cial. Enric Tous, que s'ha pas­sat tota la vida inves­ti­gant sense publi­car res, diu que a Gaudí l'han blan­que­jat. I és veri­tat: ens l'han camu­flat. Ens han donat una visió defor­mada i interes­sada, a vega­des amb bona fe, a vega­des amb mala fe. I això ha pas­sat perquè Gaudí va escriure molt poc, per no dir gens, i van ser els seus dei­xe­bles i segui­dors els que, enllu­er­nats pel mes­tre, van mag­ni­fi­car les seves con­fes­si­ons. És com­pren­si­ble. És humà. Però això és el que tenim: tota la història de Gaudí expli­cada pels seus col·labo­ra­dors. Aquests escrits s'han d'afron­tar amb mol­tes reser­ves. Hi ha tex­tos tan dolents... anecdòtics. El mis­satge de Gaudí ens ha arri­bat mani­pu­lat.
Con­clusió?
Gaudí és la seva obra! Els seus edi­fi­cis par­len per ell. És aquí on hem de cen­trar l'atenció. Per què ama­guen que tenia con­tac­tes amb la maçone­ria? Que està mal vist? No ho sé, però a mi no m'escan­da­litza. Quina importància té la seva vida fami­liar i sen­ti­men­tal? A mi m'importa poc. De quin Gaudí par­len? Del Gaudí jove d'anhels soci­a­lis­tes que va tre­ba­llar per a la Coo­pe­ra­tiva de Mataró? Gaudí va can­viar, com tots can­viem al llarg de la vida. Dei­xem Gaudí tran­quil. El que ens hau­ria de pre­o­cu­par és que el parc Güell no es degradi i que els veïns de Gràcia hi puguin anar a fer foo­ting. I si s'ha de pagar, es paga. O que cons­tru­ei­xin un pàrquing sub­ter­rani davant la Sagrada Família perquè els auto­bu­sos no moles­tin els ciu­ta­dans.
Veu bé les res­tau­ra­ci­ons que s'han fet dels seus edi­fi­cis?
És un món molt com­pli­cat, però Déu n'hi do que bé que s'han fet.
Inclosa la cripta Güell?
Excepte alguns detalls, sí. En aquest cas hi va haver molta política i assump­tes per­so­nals pen­dents. Jo ara estic inten­tant col·labo­rar en la segona reha­bi­li­tació dels pave­llons de la finca Güell, que són pro­pi­e­tat de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. He fet ges­ti­ons amb la Sagrada Família, de moment infruc­tu­o­ses, per acon­se­guir el finançament.
M'ima­gino un munt de gent tru­cant a la porta de la Càtedra Gaudí bus­cant ajuda i suport per a pro­jec­tes de tota mena.
N'hi ha uns que volen fer un Gaudí a Xile a par­tir d'un cro­quis, ni un dibuix. Van venir perquè els avaléssim i els vaig dir que ni par­lar-ne. Però no, ara s'ho pen­sen molt abans d'entrar aquí. Al prin­cipi sí que va ser una boge­ria...
Els rebia el seu pre­de­ces­sor, el con­tro­ver­tit Joan Bas­se­goda Nonell, mort recent­ment...
Tenia un defecte, sí, i és que no sabia dir que no a ningú. Ep, també tenia mol­tes vir­tuts i s'ha de res­pec­tar tot el que va fer per a la Càtedra Gaudí. Pot­ser 30 anys, que són els que va ocu­par la direcció, són massa... En tot cas, el meu objec­tiu és ser molt més exi­gent i rigorós amb Gaudí. Amb Gaudí s'han fet massa coses amb bona volun­tat, però poca soli­desa.
Un repte de futur?
Que el MNAC es con­ver­teixi en la gran casa de Gaudí. Ara no en té, de casa. Amb Gaudí passa el mateix que amb Cata­lu­nya: molts par­tits i mal avin­guts. I Gaudí, com Cata­lu­nya, és una sola cosa. No el podem tenir tan frag­men­tat. Tot­hom té cose­tes d'ell, tot­hom fa la guerra pel seu compte, però ens falta un museu seriós de Gaudí, que jo crec que hau­ria d'estar al MNAC. Amb el MNAC vam sig­nar un con­veni fa dos o tres anys i ara he vist que Pepe Serra i Miquel Roca tenen sen­si­bi­li­tat per fer alguna cosa. Aquesta ha de ser la nos­tra inqui­e­tud: con­ser­var, res­pec­tar i difon­dre Gaudí. Què més podem des­co­brir de Gaudí si tots els seus aju­dants ja són morts? Què en farem d'anar-nos bara­llant per si Gaudí va néixer a Reus o a Riu­doms? Totes aques­tes polèmiques i batus­ses no por­ten enlloc. Això no és seriós. Aquest és el Gaudí que a mi em fa fàstic.
I el que es ven al car­rer Lar­rard.
La marca Gaudí no té qui la defensi. I lla­vors passa el que passa, que hi ha por­que­ries per­tot, es van venent i res ni ningú ho atura. Hi hau­ria d'haver un con­trol en les llicències que donen a les boti­gues. És un tema de bon gust. No se'ls dóna el permís i punt. Si són inter­ven­ci­o­nis­tes en altres coses, no entenc per què no ho són amb Gaudí.
Què pen­sa­ria avui Gaudí?
Quin Gaudí, el dels 30 anys? El dels 40 anys? O el dels 60 anys? Hi ha grans diferències, com t'he dit, Gaudí va can­viar molt. De jove no era religiós i era més aviat pre­su­mit. De gran li van aga­far tot de com­ple­xos per si estava des­a­fi­ant o no Déu. Aquests remor­di­ments al final de la seva vida són ben estranys. S'ha dit que pot­ser tenia anorèxia; els símpto­mes els tenia. Podria ser. Jo no afirmo res. O va ser demència senil? Tot el que li deia el doc­tor San­taló per una ore­lla li entrava i per l'altra li sor­tia.
El jove Gaudí no era religiós, però de gran s'anava a con­fes­sar cada dia.
I jo em pre­gunto: quins fan­tas­mes inte­ri­ors tenia per patir tant? L'ano­me­nat arqui­tecte de Déu no va ser tan sant com alguns diuen; no obli­dem que va des­no­nar la humil família de page­sos que tenia a la seva finca de Riu­doms. Quina sort que tot aquell soroll que hi havia per bea­ti­fi­car-lo s'hagi esmorteït. Repe­teixo: dei­xem Gaudí tran­quil i pre­o­cu­pem-nos dels seus edi­fi­cis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.