Tarantino, l'historiador liberal

En les dues darreres pel·lícules de Quentin Tarantino hi ha un clar desig de reinventar la història. No es tracta ni de tornar-la a escriure ni de convertir-la en un discurs mític, sinó simplement d'explicar altres coses que no van ser però que donen pistes d'alguna cosa que va passar. A Maleïts malparits, Tarantino es prenia la llicència d'assassinar Hitler abans que aquest se suïcidés dins del seu búnquer, però en els moments finals marcava el front d'un exnazi a foc roent per recordar que cal no oblidar. La ficció li servia per recordar-nos que el feixisme continua existint i que cal reconèixer-lo, sigui allà on sigui.

A Django desencadenado la perspectiva és semblant, però en lloc del nazisme destapa l'esclavatge. En viatjar fins a l'epicentre d'un país imaginari anomenat Candieland, Tarantino decideix donar una visibilitat de l'esclavatge amb tota la seva cruesa. Candieland no és el paradís perdut, és un espai infernal en què el sàdic Calvin Candie –Leo DiCaprio– deixa que els gossos es mengin un dels seus esclaus i presencia lluites entre combatents Mandingo. Per Tarantino, aquest espai en què existeix la tortura, la depravació i on l'individu, pel fet de tenir la pell negra, és vist com a infrahumà, és el lloc del pecat original. Tarantino exerceix d'historiador del cinema, recupera un gènere com el western a partir del seu mestissatge amb l'spaghetti western i el western alemany –el mestissatge amb l'escriptor alemany Karl May és interessant–, per recordar-nos que el gènere que va forjar la història èpica americana va oblidar-se d'un pecat originari fonamental com l'esclavatge. Hollywood va ser incapaç de recuperar la seva història més sòrdida i convertir-la en un gran imaginari col·lectiu. Tarantino decideix exercir d'historiador liberal i es proposa entrar a Candieland, mostrar la seva porqueria i dur a terme tot un procés que el dugi cap a la seva destrucció.

Per aconseguir els seus objectius, Tarantino construeix Django desencadenado com si fos una pel·lícula que avancés en paral·lel a Maleïts malparits, fins al punt de convertir-se gairebé en una reescriptura de la primera. Els maleïts malparits de la nova entrega són un esclau alliberat que vol recuperar la seva estimada, presonera a Candieland, i un caçador de recompenses que, com els traficants d'esclaus, trafica amb carn, però morta. El viatge que duen a terme és fins a un espai on es podran trobar de cara amb el sàdic dictador. Per aniquilar-lo s'hauran de disfressar, entrar en el seu univers i matar-lo des de dins. Tarantino juga amb el polilingüisme de Christopher Walz –tan brillant com sempre, però una mica reiteratiu– i dilata el temps per construir llarguíssims diàlegs al voltant d'una taula, semblantment com feia en el film precedent, amb la partida de cartes.

Tarantino continua sent un mestre del pastitx, el joc de referències i de la cita intel·ligent. Probablement, Django desencadenado provoca una sensació de repetició. S'hi troba a faltar el gran creador de formes, l'innovador capaç de sorprendre'ns amb l'inesperat. En determinats moments sembla com si l'historiador liberal, el cineasta que ha d'expressar la mala llet, deixés de banda el rei de la posada en escena i el film no estigués tan ple de trobades com Kill Bill, Death Proof o Maleïts malparits. De totes maneres, un film de Tarantino és una gran experiència.