Una aventura extraordinària

Tabu és el títol del tercer llargmetratge del portuguès Miguel Gomes, que va revelar-se com un cineasta especial captant l'ambient dels balls de les festes de poble a Aquele querido mês de agosto, però també el d'aquell film que Murnau, junt amb el documentalista Robert Flaherty, va rodar en una illa dels mars del Sud barrejant una mirada antropològica amb la història d'un amor prohibit. No és casual. El Tabu de Gomes també narra un amor prohibit (adúlter) amb les conseqüències nefastes atribuïdes a la transgressió. I ho fa en un paisatge exòtic, que, en el seu cas, és el de l'Àfrica colonial portuguesa als anys seixanta. Aquesta aventura amorosa, però, ocupa la segona part del film, que flueix entre la malenconia i la ironia amb imatges silencioses narrades per un home gran que recorda la seva relació amb Aurora, a la qual haurem conegut de vella a la primera part, que transcorre a la Lisboa actual.

Aurora, un nom que es correspon amb el títol d'un altre film de Murnau, és un dels personatges solitaris que habiten, doncs, la primera part de Tabu: una vella arruïnada que desconfia de la seva criada negra (reminiscència dels privilegis del seu passat colonialista) i que s'aprofita d'una veïna (la gran Teresa Madruga) que, religiosa fervent, s'imposa ser amatent amb el proïsme. A part del personatge comú d'Aurora, en moments diferentment sensibles de la seva vida imaginària, què vincula les dues parts? Una consciència cinematogràfica per la qual es fa cinema en el present amb el sentiment que hi ha alguna cosa irrecuperable. La primera part s'anuncia com a Paradís perdut; la segona, com a Paradís. No és perquè, afortunadament, hi hagi una nostàlgia del passat colonial. El paradís és el cinema antic, que explicava amb entusiasme històries extraordinàries que creaven un imaginari en l'espectador. D'aquí, l'Àfrica que mostra el film no és real, sinó una de fantàstica (i també fantasmal) que poua del cinema d'aventures africanes. El cinema pròpiament contemporani és la pèrdua del paradís en què no s'expliquen històries extraordinàries sinó que es mostren situacions en les quals l'espectador pot reconèixer la pròpia estranyesa o el desconcert. Tanmateix, potser això és aparent: també, a més d'humor, hi ha històries i misteri en la primera part d'aquest film extraordinari que demostra que el cinema encara és viu i té la capacitat de fascinar.