crítica
imma merino
Petita peça de l'univers fílmic
Avalada per la vareta màgica de Sundance com a una de les propostes més originals de l'hipotètic cinema independent nord-americà recent, l'òpera prima de Benh Zeitlin presenta una comunitat imaginària del sud dels EUA (però sense perdre de vista suposadament els referents reals dels meandres pantanosos del Mississipí) amenaçada per les aigües desfermades a conseqüència d'una tempesta. És una manera simbòlica de parlar del Katrina i dels seus efectes devastadors en la població més pobra i fins marginada? O l'afirmació de l'existència d'un món primitiu, però més lliure i d'acord amb la naturalesa, condemnat a desaparèixer? La seva protagonista és una nena filòsofa (amb unes reflexions sorprenents en el cas d'una criatura de sis anys que les prodiga amb la seu veu en off suposadament narrativa i poètica) que, convivint difícilment amb el seu pare amant de la gresca i afectat per una malaltia, aprèn a sobreviure en circumstàncies que, agreujades per la catàstrofe, no són alienes a la pobresa, però que formen part d'un món vinculant amb una identitat pròpia. Més enllà d'aquest món, n'hi ha un altre (protegit per un dic que pot simbolitzar la tècnica i, per tant, el progrés de la civilització) al qual va fugir la mare de la nena, que n'emprendrà la recerca en un viatge solitari.
Bestias del sur salvaje, per tant, inclou la història d'una iniciació a la vida, que ho és d'aquesta nena filòsofa anomenada Hushpuppy, a través del punt de vista de la qual, compreses les seves visions, es mostra un món amenaçat: de la imaginació infantil en surten les salvatges bèsties descongelades que, provinents de l'època glacial, són portadores de la destrucció de l'ordre natural amb la qual la nena s'hi sentia acordada, com si en la mateixa naturalesa sempre hi hagués latent l'origen del caos.
Conte cruel i alhora màgic
Amb un aire de conte cruel i a la vegada màgic, la pel·lícula vol ser realista, durament realista, però també fascinant: vol enlluernar a la manera de la imatge del pòster en què una nena sembla jugar amb focs artificials. Jugar amb el realisme màgic és fer-ho, certament, amb un foc ambigu. No es pot negar que Bestias del sur salvaje té una certa força visual, però amb unes matges reiteratives que, a més, volen crear una poètica que, volant ras, es fa carregosa. Hi batega un lirisme impostat que apunta cap a un desenllaç sentimentalista que malauradament s'acaba complint. El sud dels EUA té la seva mítica. També un imaginari potent que ha inspirat una narrativa immensa, com ara la de Faulkner, que va escriure sobre l'enfrontament de la humanitat amb les forces desbordades de la naturalesa. Però a l'òpera prima de Benh Zeitlin, volent recollir suposadament aquest imaginari, se li pot aplicar una variació d'una de les reflexions de la nena filòsofa: “Veig que sóc una petita peça del gran univers i així ha de ser.” Segurament no ho volia ser perquè du inscrita l'empremta de la seva ambició, però aquesta pel·lícula és una peça petita dins de l'univers cinematogràfic que, com altres, va sortir sobrevalorada de Sundance.
