estrena
bernat salvà
Vells enemics, vells herois
Bruce Willis celebra els 25 anys de ‘La jungla de cristal' rescatant John McClane per lluitar contra malvats de l'antiga Unió Soviètica
Glasnost i perestroika eren paraules comunes al vocabulari de les relacions internacionals quan va néixer John McClane, el policia dur i simpàtic de La jungla de cristal, amb un magnetisme especial per atraure els problemes. No és que la seva figura estigués associada a la Guerra Freda, però és curiós que per a la cinquena entrega de la sèrie, que enguany celebra els 25 anys, s'hagi triat justament un escenari (Moscou) i uns enemics (dos exfuncionaris de l'antiga Unió Soviètica) més propis dels anys 80. Sembla que per a un heroi d'una altra època es busqui un conflicte antic: la decadència de l'antic imperi soviètic i la corrupció dels que s'han enriquit amb la seva caiguda. Un món, s'ha de dir tot, amb una potent iconografia, amb una sèrie de referents que porten l'espectador a un viatge nostàlgic per territoris de ficció que li són ben familiars.
El cas és que la reaparició de John McClane estava cantada des del moment que la quarta entrega de la sèrie, La jungla 4.0 (2007), va funcionar comercialment prou bé. A diferència d'altres herois d'acció dels anys 80 i 90, com Sylvester Stallone, Bruce Willis té una agenda ben plena, i no necessita ressuscitar els seus vells personatges d'èxit per pagar les factures. Fa poc l'hem vist en un notable film de ciència-ficció, Looper, o a l'excèntrica comèdia de Wes Anderson Moonrise kingdom. I entre els diversos projectes pendents d'estrena en què ha participat hi ha les seqüeles de Red i G.I. Joe.
No hi ha, doncs, grans objectius artístics, sinó més aviat comercials: augmentar els ingressos d'una sèrie que supera els 400 milions de dòlars de taquilla. No es pretén aportar coses noves a l'univers de McClane, o fer una relectura irònica del personatge. La vocació de cinema comercial sense més intenció que la d'entretenir el públic queda clara des del moment en què es posa al capdavant del projecte un director com John Moore, conegut per films com Tras la línea enemiga o els remakes d'El vuelo del Fénix i La profecía . En conseqüència, la crítica nord-americana ha tingut menys pietat que McClane estomacant els malvats de torn. No hi ha dades de taquilla, de moment, perquè s'estrena avui arreu del món. Però Bruce Willis ha insinuat que fins i tot hi podria haver una sisena part.
Pare i fill
Una espectacular persecució pels carrers de Moscou, amb camions que salten des de ponts, múltiples col·lisions i trompades de tota mena, acapara el protagonisme de la primera part de la pel·lícula. Les imatges espectaculars, la grandiositat de la seqüència i els mitjans utilitzats per fer-la –van fer falta 78 dies per rodar-la– confirmen, per si calia, l'aposta pel calibre gruixut de la proposta.
La relació pare-fill guanya protagonisme a la segona part –“em presentaré a pare de l'any”, diu Willis–, però el conjunt segueix marcat per les escenes d'acció que busquen l'espectacularitat. Els diàlegs enginyosos són escassos i abunden, en canvi, les explosions i les ràfegues de metralladora..
