De viatge cap a un Dorado particular

Senior, l'àlter ego del valencià Miquel Àngel Landete, i Endika Martín, Juanlu Tormo i Rafa Ferreiro, el Cor Brutal, han donat aquesta setmana el millor argument possible als que els consideren un dels grups més poderosos del rock cantat en valencià. Després de L'experiència gratificant i Gran, dos discos amb què van definir els esquemes d'allò que anomenen valenciana –americana és l'etiqueta amb què, d'ençà de fa vint anys, se sol definir el rock tradicional dels EUA–, la banda entrega València, Califòrnia (Malatesta Records). És un disc monumental en què onze petites perles de folk-rock que es podrien haver gestat en el Laurel Canyon californià de principi de la dècada del 1970 van caldejant l'ambient amb vista a una catarsi elèctrica final d'onze minuts i mig. Com el disc mateix, aquesta exhibició final s'anomena València, Califòrnia, i remata la dèria de Landete –autor, en el passat, de cançons com Tots els ianquis que vull i València eres una puta– per buscar un discurs que abraci, amb naturalitat, la idiosincràsia valenciana amb el patrimoni rock d'un territori, el nord-americà, que per a Landete és un “Dorado particular”. Senior ens explica: “Un dels meus condicionants bàsics és València, ja que sempre la confronto amb qualsevol ciutat que visito. Quan torno, em cago més amb València, però al mateix temps me l'estimo un xic més; és un fenomen molt dual.” En aquesta última traca, Senior clama convincentment: “I allí tots serem germans i no patirem més fam, i l'amor s'escamparà com el vi en un bon dinar. En València, Califòrnia.” “València i Califòrnia comparteixen unes quantes coses: l'hedonisme, el sol, les taronges, la passió amb què es viu la música... sense obviar, és clar, que a prop de Los Angeles hi ha una ciutat que també es diu València”, justifica.

El disc alterna sentències dylanianes (“Hui no sóc tan vell com l'home que era ahir”, una més que possible picada d'ullet a My back pages), estampes pròpies de Neil Young (“El rock and roll mos ha portat molt lluny, tocant per ciutats grans i per pobles perduts”) i mostra, en general, un Landete –tendre a vegades, irat en d'altres– furgant com mai en el seu interior amb una cortina de guitarres acústiques, pianos i harmòniques. “Treballo molt per antítesi –confessa–. Quan estic acabant un disc ja quasi he acabat les cançons del següent. Gran era un disc molt barroc i produït, amb molts canvis d'humor i tonalitat, i ara tocava fer alguna cosa diferent.” Pendents de concretar una gira que, amb tota seguretat, els retornarà al Principat (“estem buscant teatres que tinguin un gran piano”), Senior i el Cor Brutal no deixarà passar gaire mesos per tornar a gravar. La valenciana té corda...