L'èxit del cinema formatat

L'any 2012 ha estat, per a la indústria, un bon any malgrat la crisi. Tres pel·lícules han aconseguit l'èxit: Lo imposible, Les aventures de Tadeu Jones i Tengo ganas de ti. Aquest fet ha motivat que els grans productors no parin de reivindicar com a camí a seguir el d'un cinema industrialment sòlid que pugui penetrar dins del mercat americà. Aquesta operació ha rebut el beneplàcit dels Gaudí i els Goya, que han premiat Lo imposible al costat de l'experiment anomenat Blancaneu. Les cadenes privades de televisió –Tele 5 i Antena 3– semblen decidides a continuar aquesta política. El darrer exemple és l'èxit la setmana passada de Mamá, d'Andrés Muschietti, una producció d'Antena 3 apadrinada per TV3, rodada en anglès, amb una estrella internacional com a cap de cartell, ambientada als Estats Units, però realitzada per professionals de l'Estat espanyol, majoritàriament lligats a la indústria catalana. Aquest model d'èxit no ha fet més que expandir-se els darrers anys, proposant als espectadors un cinema deslocalitzat culturalment, formatat estèticament i adaptat a un model narratiu únic.

La situació resulta força desconcertant perquè esclata enmig d'una Europa que no ha parat de reivindicar l'excepció cultural i s'ha intentat delimitar la plurinacionalitat. El fet que Lo imposible guanyés el premi a la millor pel·lícula europea en els passats Gaudí és una mostra de cinisme. Podem discutir quina és la pertinença industrial de la pel·lícula, però és indubtable que si la pel·lícula mira a algun lloc, no és a l'Europa de la diversitat, sinó als models establerts pel mercat americà. No hi ha pel·lícula més allunyada d'Europa que Lo imposible. La destrucció de la peculiaritat cultural pot tenir greus conseqüències dins un cinema que no ha parat de reivindicar la seva adscripció patrimonial a uns sistemes de representació i a un llegat. Als anys vuitanta, els anglesos varen crear el terme heritage film per reivindicar un model de cinema comercial que no oblidés les arrels del propi país. Aquest fet els va portar a dissenyar un camí que va d'Una habitació amb vistes a The Queen, on malgrat la utilització de la mateixa llengua que el cinema de Hollywood, es varen dissenyar un conjunt de productes elaborats pel seu país. El mateix debat ha esclatat a França, quan un seguit de cineastes –Luc Besson, Jean-Jacques Annaud– han volgut conquerir mercats comercials en anglès. El cinema francès ha intentat imposar el seu món i projectar-lo a Hollywood. El darrer exemple pot ser Amour, de Michel Haneke, on allò que passa en un pis parisenc pot commoure el món.

La política de construcció de grans blockbusters híbrids representa la victòria absoluta de la més freda i asèptica fredor industrial davant tot model de política cultural. Curiosament l'aposta sorgeix en un moment en què el cinema d'autor més radical sembla poder sobreviure. Davant de Lo imposible, les pel·lícules com ara El muerto y ser feliz, de Javier Rebollo; Mapa, d'Elías León Seminiani, o, fins i tot, la guanyadora dels Goya, Blancaneu, de Pablo Berger, es converteixen en un model de cinema alternatiu que troba els seus circuits en els festivals internacionals o en les sales de versió original. El problema principal radica en allò que s'anomena el cinema del mig. La producció discreta, sense una clara vocació de radicalitat i sense voluntat d'anar gaire més lluny del mercat interior, és la que està condemnada a desaparèixer. Durant molts anys, el cinema de l'Estat espanyol no ha fet més que mimar aquest cinema del mig –en els Goya, Fernando Trueba, Alberto Rodríguez o Cesc Gay–. En el futur, el cinema del mig es trobarà amb menys subvencions, menys públic i més dificultats per moure's en el mercat internacional. La crisi del cinema del mig no fa més que certificar la insensatesa d'una indústria que en apuntar-se al mercat únic avança cegament cap a un precipici.