Aquell taxista de Nova York

Sempre que agafo un taxi groc a Nova York recordo el film Taxi driver (dirigit per Martin Scorsese i protagonitzat per Robert de Niro). Després de conduir catorze hores dia rere dia en la jungla d'asfalt de Manhattan qualsevol acaba boig. M'interessa el fenomen des d'un punt de vista d'antropologia social. Majoritàriament, els taxistes son immigrants i cada vegada que he visitat la ciutat he intentat apuntar els seus noms, que estan escrits a la llicència enganxada al vidre que separa el seu espai del meu. Sharan Shrestha, Abdoulixader Issa Moussa, Binyaminon Binyamin, Oluh Sylvanus, Anastasio Pantelio, Obeng Sampsom... Noms sonors i exòtics que porten homes perduts entre el trànsit i els fums que surten dels carrers com si l'infern estigués al subsòl de la ciutat. El vidre és la frontera entre les seves vides lluny de casa i les nostres tan rutilants. Una conversa amb ells pot ser el simulacre d'una amistat.

Una nit vaig agafar-ne un amb tres amics i em vaig asseure al costat d'un taxista de Ghana que parlava molt alt i gesticulava. Vam parlar durant tot el trajecte compartint un mateix espai i temps. Em va confessar que aquella era la seva última carrera després de quaranta anys. Estava feliç, radiant. Somiava vendre's aquell taxi groc amb més de tres-cents mil quilometres recorreguts que havia conduït pel laberint de la metròpolis com en un viatge sense un destí concret. Bé, el destí estava clavat en els seus ulls i no era altre que el somni de comprar-se una casa amb un hort vora el llac Volta i oblidar tot el que havia hagut d'aguantar fins arribar allà.