De la poesia feta amb ganiveta

Recuperem unes consideracions escrites en aquestes mateixes pàgines (això era cap a final del 2010) sobre el volum Desertar que Arnau Pons acabava de publicar: “Pons no ens parla d'un desertar com a sinònim de fugida; ben al contrari. Ni tampoc d'algun convenciment latent del fet, per exemple, que la constatació de les ruïnes de la poesia i de la realitat reclama un esforç diguem-ne moral de reconstrucció. Fet i fet, Desertar no pot ser reconstrucció perquè ja és construcció pura, és a dir, refús i actitud crítica. Però és també rescat i, essencialment, hàlit i respiració. El renec i la rebel·lia vénen d'aquí, com també la necessitat de fer llengua i/o poesia i pensament; de desertar per tenir llengua i per fer-ne. L'eclipsi del tu, el problema de la latència o l'enfosquiment del tu dins la multiplicitat del jo conformen una de les altres línies d'investigació del poema. En aquest sentit, desertar és també cruïlla, diàleg, transparència, pèrdua i encontre. També estranyesa, però no pas retirada de res.”

En efecte, cap de les concepcions essencials sobre poesia, o del poema, s'han alterat entre aquell Desertar de què parlem i aquest nou llibre, Llum de ganivet, d'avui. En tot cas han crescut, o s'han desplegat encara més... Vegin el que ha escrit el mateix Arnau Pons sobre el volum: “Amb el títol del meu darrer llibre, Llum de ganivet, he volgut al·ludir a la novel·la de David Grossman, Tu seràs el meu ganivet, un títol que remet al seu torn, a una frase de Kafka treta d'una de les seves cartes a Milena: «Amor és que tu siguis el ganivet amb què em burxo l'ànima.» [...] En l'amor –i amb el llenguatge– l'altre pot esdevenir un instrument tallant que serveix per a la introspecció de tu mateix”.

Doncs sí, la d'Arnau Pons és una poesia de la feta amb ganiveta: la llengua hi és dictada, tallant, per al vers (el poema), i el vers (el poema) hi és dictat, tallant, per a la llengua. Poesia en majúscules, en què la forma concentrada té a veure amb la nua flor, amb “les flors boscanes que ha calgut collir per assecar-les i desar-les entremig d'uns fulls de diari agafats a l'atzar” i no pas amb cap capritx diguem-ne que simplement estructural.

“Encara jugues / a cansar el vel / que dansa, / xop / de santedat, damunt / d'un monyó de memòria, / il·lès.” O encara aquest altre poema que fa: “Dos /monstres morals, / dos renyats, dos experiments impàvids // ajuntats per la boca, amb la imatge del mite / que estrafem, mirem / de fer néixer algú / davant la martellada irrevocable.”

Parlem d'una escriptura com a somni potser obscur, d'un món fragmentat, fracturat, ple d'esquerdes, ferides, de talls i de sang. Però no se'ns tancarà la nit. I potser l'única llum possible és la del ganivet. La fulla lluent clavada a les paraules fins al fons.