El segle valencià més fosc
València rep la presentació de l'últim premi Octubre de narrativa: “Hi ha morts que pesen cent anys”
nova època de feudalisme, però els oprimits són els de sempre”
No ho tenia fàcil, però el mes d'octubre passat va aconseguir fer realitat el seu somni confés: guanyar el premi Andròmina de narrativa que atorga l'editorial 3i4. Tomàs Llopis va haver de competir en una de les edicions més concorregudes dels últims anys dels Octubre, però finalment el seu original “Hi ha morts que pesen cent anys” va reeixir ex aequo junt amb “La passió italiana”, de Josep Lluís Carod-Rovira. Era la recompensa de cinc anys de redacció discontínua d'una obra en què aquest professor dóna veu a la part més feble, pobra i humil de la feudal societat valenciana del segle XVII a través de la història de la nissaga dels Facadell.
“M'ha impressionat molt, perquè és una història molt complexa i molt completa, amb quatre personatges principals molt ben presentats i dibuixats”, va reconèixer l'escriptor Joan Francesc Mira, que feia una dècada que no presentava un llibre d'un col·lega. “Vaig dir que sí a cegues, però realment l'he encertada amb aquest”, va dir en un acte amb l'editora, Laia Climent i el mateix autor.
Per Mira, la novel·la fa una aportació inèdita i alhora imprescindible sobre una època molt desconeguda al País Valencià. “La història de Llopis relata de manera intensa el període que va des de l'expulsió dels moriscos fins a la II Germania, que és el punt de partida del moviment Maulet. I ho fa relatant la violència i la crueltat a què es veuen sotmesos els camperols de l'època, amb una versió molt allunyada de la bucòlica a què ens havien acostumat”, va explicar. En aquest sentit, Mira va considerar que el llibre també té un interès etnològic i antropològic. “És un relat magnífic sobre les condicions de vida de les comarques que més van patir el feudalisme, precisament com a conseqüència de l'expulsió dels moriscos”, va subratllar, en referència a la localització de l'obra, Beniarbeig (la Marina Alta).
Per la seua part, l'editora va destacar “la necessitat” de premiar la novel·la no sols per la qualitat sinó també per una qüestió ideològica. “Al País Valencià li manca memòria col·lectiva i aquesta novel·la històrica ens ajuda a recuperar, a fer conscient un passat del nostre poble”, va manifestar Climent. L'editora va confessar que havia quedat “atrapada” per la història des de la primera pàgina i que havia estat “una glòria” trobar un original tan excepcional.
I és que amb un llenguatge molt ric i uns referents geogràfics i històrics molt potents, el context de l'obra ens transporta a diverses èpoques, diferents generacions de personatges –simbolitzats en un bandoler, un llaurador i un capellà–. Tot això, adobat amb històries d'amor, sexe, bandolers, bruixes i fetilleres, i capellans, assassinats, venjances, malediccions familiars i intrigues.
“Recrear el poble de l'època ha estat un exercici de salut mental impagable”, va dir Llopis, qui va apuntar al paral·lelisme que existeix entre el segle XVII i l'actual. “Vivim una nova època de feudalisme, i en tots dos casos els oprimits són els de sempre.”