Robot a l'ombra

Quan Karl Bartos (Berchtesgaden, 1952) en formava part, entre els anys 1975 i 1990, Kraftwerk era la banda més misteriosa i hermètica del planeta. Qui carai eren aquelles quatre figures robòtiques? D'on redimonis sortien els sons que havien impressionat tant John Lennon com David Bowie? Què s'hi coïa realment als estudis Kling Klang de Düsseldorf, on la llegenda diu que no hi havia ni fax ni telèfon? Mentre compartim, ara, un matí de febrer en el hall d'un hotel de Sants, Bartos fa més pinta de turista ocasional que no pas del robot a l'ombra dels Kraftwerk. “Aquell misteri al voltant de Kraftwerk no va ser pas generat per nosaltres”, ens assegura. “Simplement érem quatre artistes amb personalitat que havien tingut la fortuna de coincidir en un mateix lloc i un mateix moment.”

Bartos va ser membre de Kraftwerk (‘central energètica', en alemany) quan les empreses japoneses de tecnologia construïen artefactes expressament per a ells i, des d'una ciutat de Düsseldorf desbordada de creativitat, firmaven cinc discos cabdals per al llenguatge de la música electrònica: Autobahn (1974), Radio-Activity (1975), Trans-Europe Express (1977), The Man-Machine (1978) i Computer World (1981). Ara visita Barcelona amb motiu de l'edició d'Off the record, construït a partir de cintes amb material inèdit d'aquells anys. “Van venir els de la companyia discogràfica i em van dir: escolta Karl, no hauries de tenir unes quantes cintes a l'àtic de casa? Les volien publicar, la qual cosa, a mi, inicialment no em feia massa gràcia. Però les vaig començar a escoltar i, quan les tenir totes bolcades a l'ordinador, vaig adonar-me que totes tenien títols i dates, i que, en certa manera, formaven una mena de diari acústic”, assenyala. L'enregistrament de tots aquells ritmes, melodies, riffs i sons diversos, que ara han desembocat a Off the record, va coincidir, doncs, amb el moment durant el qual Bartos gestava amb Florian Schneider i Ralf Hütter molts dels seus clàssics: “Tenia un petit equip de gravació al menjador, on la televisió sovint estava encesa, amb canals de notícies”, recorda. “Disposava d'un reproductor de casset, sintetitzadors... i vaig començar a improvisar mentre mirava la televisió. La màquina podia estar gravant dues hores seguides i, quan s'acabava la cinta, ordenava i avaluava el que havia fet. Quan ets jove, la sensació d'estar fent la majoria de coses per primera vegada és excitant.”

Moltes de les gravacions formen part del nou disc, però d'altres van anar al número 16 del carrer Mintroptasse de Düsseldorf, seu d'uns estudis definits sovint com els Abbey Road de la música electrònica que, en l'actualitat, són objecte de pelegrinatge d'uns quants melòmans. “Amb Kraftwerk quedàvem a la tarda i treballàvem sobretot per via de la composició. La investigació, després, continuava als clubs de la ciutat, on ens hi estàvem cada dia fins a les dues de la matinada.” “Düsseldorf, aleshores, era definitivament la ciutat on estar”, prossegueix. “És una cosa que a Barcelona podeu entendre, ja que actualment, gràcies al Primavera Sound o el Sònar, també ho és. Berlín encara estava aïllat. Hi havia Munic, Hamburg... però Düsseldorf era enmig del país. Als vuitanta la màgia va desaparèixer. Per què? S'hi van fer molts nous edificis, hi va entrar molt de capital, la indústria de la moda i la publicitat van anar marxant... S'hi van instal·lar molts negocis i la creativitat, com malauradament sol passar sovint, se'n va ressentir.” Per Bartos, que artistes de tot el món fixessin la mirada en el que passava en aquella ciutat té ple sentit. “Era pop dissenyat amb elements futuristes, de l'entorn, de la natura, de les fàbriques... era un concepte marcadament diferent a l'anglosaxó.”

Que l'era dels ordinadors PC hagi passat a ser prehistòrica, però, és una cosa que per a Bartos té importància relativa: “L'últim cop que la recepció i la percepció de la música va canviar realment va ser l'any 1877, quan Edison va inventar el fonògraf. Des d'aleshores només han canviat les eines. La tecnologia d'avui t'empeny a treballar en la tècnica del collage. Aleshores teníem un o dos sintetitzadors. Avui hi ha milers d'aplicacions, milions de sons, i més possibilitats per triar. El problema és que aquesta llibertat tan gran sovint t'incapacita per decidir. Les coses es poden eternitzar, i no és bo.”

Professor universitari, sempre té preparat un bon consell per als estudiants: ”Cal saber trobar dins teu la motivació suficient com per ser artista tota una vida. Cal excel·lir, doncs, en creativitat, però també en introspecció i motivació.”