Des dels orígens

Una nova Història de la Literatura Catalana només serà útil i necessària si pot avançar en l'estadi de coneixement que estaven els estudis literaris abans de la seva redacció. És a dir, si hi ha revisions que transcendeixin i transformin l'statu quo establert per la tradició historiogràfica anterior, si hi ha descoberta i aportació de nous materials del passat que el matisen o l'enriqueixen, o si actualitza els referents més immediats del present sempre en la relativa distància que tot present, en història, pot o ha de representar. Per tant inevitablement, i afortunadament pel que de dinàmic i progressiu té, una història dialoga amb les altres històries. I ho fa per establir acords o diferències que argumentarà amb unes noves bases de coneixement o d'interpretació. Per tant tota història forma part d'un discurs comú del qual hereta una premissa que segueix o refusa i n'estableix unes altres que defensa i reivindica com a possibles. Però també tota història ha de reconèixer que no seria possible sense les històries que l'han precedit i tota història ha de saber que tampoc no seria possible si el seu treball no és basés, més enllà de les recerques pròpies, en una gran operació de síntesi fruit dels molts treballs sectorials que els investigadors d'una literatura han generat i que, per la riquesa dels resultats assolits, aconsellen una refundació i reformulació d'aquests coneixements i la fixació d'un nou discurs històric que actualitzi els anteriors. És tot aquest material que està en la base i acull aquesta nova història. Sense el treball col·lectiu de tots els que signen una nova bibliografia nosaltres, avui, no podríem emprendre la redacció d'aquesta història [...]

La història literària, pròpiament dita, té un trajecte que, en el segle XIX, passa, amb les particularitats que cada aportació representa, per l'obra de Jaubert de Paçà, Magí Pers, Francesc Camboliu, Amador de los Ríos, Francisco M. Tubino i Alfred Morel-Fatio. Milà i Fontanals estableix una primera fonamentació filològica mentre que el gran disseny interpretatiu o sistematització es produeix a inici del segle XX amb Antoni Rubió i Lluch que en el Sumario de historia de la literatura española (1901), i en parlar de la catalana, estableix tres grans períodes, que després fixarà definitivament, i que corresponen a les tres etapes canòniques: l'època nacional o literatura medieval, Decadència i Renaixença, sistematització que fou seguida per Nicolau d'Olwer, Montoliu, Comerma o Garcia Silvestre com a model inalterable fins a la postguerra i que arriba a Ruiz i Calonja (1954). És el model que també segueix Martí de Riquer a Resumen de literatura catalana (1947) i traspassa a la seva monumental història medieval en tres volums (1964) i condiciona, consegüentment, la història en onze volums d'Ariel. Antoni Comas segueix el model i la història on la deixa Riquer, a finals del XVII. Se centra en el XVIII i segueix un mètode dels “orígens” que vol demostrar com, malgrat la mateixa Decadència, no hi ha hagut mai una interrupció de l'ús i el sentit popular de la llengua i l'expressió literària. Joaquim Molas, condicionat per la història tal com l'hereta, parteix del XIX i dirigeix un equip de col·laboradors que tanquen i actualitzen la literatura catalana fins al moment de la seva publicació (1986-1988). Abans, en l'altra gran aportació històrica de la postguerra, Jordi Rubió i Balaguer havia publicat Historia de la literatura catalana dins la Historia general de las literaturas hispánicas, dirigida per Guillermo Díaz Plaja (Editorial Vergara 1949-58), que després, a partir de 1984, serà recollida, ampliada i traduïda al català per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Rubió no trenca l'esquema històric anterior i que hereta del seu pare, Antoni Rubió i Lluch, però fa unes aportacions del tot notables que enriqueixen, a bastament, el període que va del XVI a meitat del XIX, fins a l'organització dels Jocs Florals, i obre moltes perspectives noves a la interpretació d'un període discutit i confús com és el de la Decadència.

Retornant a aquesta necessitat de voler interpretar com s'ha articulat la construcció interior del discurs de la història sobre la literatura catalana que es va començar a construir a meitat del XIX i que ha pervingut fins ara, cal assenyalar com en la sistematització de les seves etapes hi ha una tensió interior que n'ha dificultat la seva normal anàlisi i interpretació. Cada etapa històrica té el seu ordre interior i la seva problemàtica, però el debat i el procés sobre els quals es fonamenta la seqüenciació temporal de la nostra història de la literatura fins avui (o fins fa ben poc) sembla tenir, curiosament o no, una interpretació que passa per la tríada de naixement, mort i resurrecció. És a dir, etapa medieval, Decadència i Renaixença. Mentre que la literatura medieval ha anat creant un consens d'interpretació que ha permès majors acords, la tensió produïda en la contraposició Decadència i Renaixença, sobretot l'abast i interpretació del primer element de la contraposició –mort/decadència–, ha estat del tot determinant i ha configurat, de sempre, la construcció de la nostra història literària.

Joaquim Molas, executor d'una àmplia operació de redissenyar la literatura contemporània, és qui, seguint els ensenyaments de Rubió recollits a la seva història i aportant la seva reflexió metodològica, comença a qüestionar l'oportunitat i els inconvenients de l'oposició Decadència/Renaixença... El canvi s'havia iniciat i la interpretació de la història podia obrir un procés diferent tot i que aquest no es va poder incorporar a la història d'Ariel atès, com hem assenyalat, pel seu mateix procés de configuració. Una transformació d'aquest tipus no té incidència immediata i perquè sigui del tot efectiva només es visualitza clarament quan es pot incorporar a una història general com la que avui prologuem [...]

Arribats aquí no ha de sorprendre l'índex general que presentem i sobre el qual, tots els que hem tingut i tenim la màxima responsabilitat en la seva execució, hem construït aquesta nova Història. Hem vertebrat i homogeneïtzat les etapes a partir d'una terminologia que és útil i que té el consens reconegut en descriure les grans etapes de la història de la humanitat: Medieval, Moderna i Contemporània. I hem recollit en el subtítol les categoritzacions que estan implícites en totes les històries de la literatura i que estableixen períodes cronològics, èpoques i moviments [...]

Pel que hem dit anteriorment els volums IV i V tenen una significació especial en la construcció, reordenació o interpretació de la nostra història literària, però l'edició de nous textos, el descobriment de manuscrits, la identificació de fonts i noves interpretacions d'obres, noves dades i dates a nivells diversos, biogràfics i contextuals, la revisió de conceptes historiogràfics, la revaloració de transmissions de coneixement a través de les traduccions, una visió interdisciplinària o una reinterpretació del plurilingüisme de la societat medieval transforma l'herència rebuda i la interpretació i lectura de la vasta literatura medieval. I aquesta relectura recau sobre molts elements centrals d'aquesta etapa: tant, per exemple, sobre els cançoners trobadorescos, la influència de la novel·la artúrica o la contextualització de les cròniques, com sobre els autors: Llull, Eiximenis, Bernat Metge, Ausiàs March o Joan Roís de Corella, i les obres com el Curial e Güelfa o el Tirant lo Blanc.

Mentre que pel que fa a la literatura contemporània, si bé el Modernisme i el Noucentisme estan acotats, hi ha aspectes encara oberts, especialment pel que fa a la literatura dels anys vint i trenta. Una imatge general d'aquest període ha de servir per permetre' n un coneixement millor i més detallat... La guerra, l'exili i la immediata postguerra són circumstàncies majors de la nostra història nacional i política que forçosament afecten la literatura i que necessiten la síntesi interpretativa dels importants treballs que, en aquests darrers anys, s'han produït en aquest camp.

No cal dir que el darrer volum, el vuitè, que abraça cinquanta anys, del 1960 al 2010, moment en què es tanca aquesta història, és de gran complexitat perquè acull i recull la difícil mirada sobre la més estricta contemporaneïtat. Tot i així cal fer un pas endavant per després, si cal, reconduir les possibles imprecisions. És la dialèctica inevitable quan parlem en termes de passat immediat. Amb tot, el realisme històric ja permet una reflexió més distanciada i una revisió del paper que el teatre hi va tenir, la renovació dels setanta es pot començar a fixar perquè molts dels autors que aleshores entren en escena avui són els principals noms de la nostra literatura, el teatre i les arts escèniques catalanes han tingut una riquesa i un desenvolupament que no permet ignorar-ho, gèneres com el memorialisme assoleixen una majoria d'edat que anteriorment no havia aconseguit i noves lleves o generacions d'autors ocupen el trànsit del segle XX al XXI i avui ja són noms imprescindibles per conèixer el present més recent sotmès ja a un intent de possible historicitat.

Factor, aquest darrer, que va acompanyat amb l'entrada en el món del pensament i de les idees, socials, filosòfiques i literàries, d'un concepte encara obert, per la diversitat d'usos i interpretacions que l'acompanyen, com és el de la postmodernitat, però que cal acarar per ser fidels a dos dels principis que, a partir dels anys seixanta, acompanyen la voluntat de construcció de la Història de la literatura catalana: la recerca i aplicació dels principis de la modernitat en el seu estudi i l'anàlisi i l'evolució paral·lela de la nostra creació i investigació literària amb el context on es produeix, és a dir, el de les literatures cultes i desenvolupades del món occidental.