La felicitat d'una dactilògrafa

En un moment de Les quatre cents coups, de François Truffaut, el nen Antoine Doinel roba una màquina d'escriure. L'acció té lloc l'any 1959, quan França acaba d'inaugurar la V República i esclata la guerra d'Algèria. Truffaut va deixar de banda la política per parlar de la desestructuració familiar i la inadaptació de la infantesa. Una màquina d'escriure és també el leitmotiv que determina Populaire, de Régis Roinsard, ambientada els anys 1958 i 1959, en què també es deixen al marge la República i la guerra. A Roinsard li interessa orientar la seva estratègia en dues direccions: construir una paràbola sobre l'alliberament d'una dona secretària i crear una obra retro que generi la nostàlgia d'un temps en què la televisió arribava a les cases i les màquines d'escriure eren un símbol de prosperitat.

El film de Régis Roinsard –cineasta que fins ara havia treballat en el territori del videoclip– pot ser vist com un nou Amélie filmat amb l'eficàcia de François Ozon. La protagonista busca feina de secretària en una empresa de Normandia i demostra que té una certa habilitat per a la mecanografia. El relat es converteix en una marató de concursos de dactilografia que porten la protagonista fins al campionat del món a Nova York. La dactilografia pot ser vista com una efectiva excusa per construir una història d'amor entre un home que domina i la seva dominada secretària, que, progressivament, s'alliberarà fins a afirmar el triomf de la igualtat sexual. Com que al llarg de la pel·lícula només hi ha una escena de sexe, pot intuir-se que els concursos amb la màquina d'escriure es transformen en metàfora del despertar sexual, com ho eren les maratons de ball a Danzad, danzad malditos. L'aposta de Régis Roinsard és tova, superficial i efectista, però és evident que té gràcia. L'atmosfera retro l'acaba transformant en una rèplica de les pel·lícules de Rock Hudson i Doris Day, mentre que la metàfora de l'afirmació personal al voltant de la màquina d'escriure és més complexa del que aparenta.