Aleix Puiggalí grata en la vella ferida

Així com en totes les cases hi ha, com a mínim, un calaix on van a parar imperdibles, fotos antigues, cartes per respondre algun dia, factures, cordons desaparellats, botons i piles gastades, també tota persona té un racó amagat del record, com a mínim, que prefereix no obrir. Lluita per relativitzar-lo, justificar-lo, no haver-s'hi d'enfrontar. L'autor Aleix Puiggalí torna a l'escena construint una veïna qualsevol, extreta del món quotidià, que treballa i conviu amb certa normalitat amb tothom. Però ben endins té una vivència que amaga, que defuig, tant com pot. Al fons del calaix (a La Seca només fins aquest diumenge) tensa la corda fins que ella no té més remei que enfrontar-se al seu fantasma. L'actriu Mariona Casanovas (Què hi faig aquí si sóc un àngel, amb textos d'Empar Moliner, i Montserrat Roig: paraules d'avui) interpreta la Júlia, que haurà de ser valenta, i afrontar el record que, fins ara, havia evitat durant llarg temps. Ruben Serrano és Ivan, el noi detonant del conflicte. En realitat, podria ser ben bé un miratge dins del pensament de la protagonista. El director Rafael Duran (director entre moltes altres d'Acorar, representada a La Seca, i Mort de dama, El mercader de Venècia i Marburg, al TNC) ha fet una aposta arriscada en la posada en escena: ha situat l'actriu en una cadira de rodes, per limitar més el seu món estret. El públic, disposat a banda i banda de la sala Fregoli, s'abraona a l'acció i fa més evident l'univers de pressions en què viu la protagonista. Puiggalí admet que Duran l'encerta en les dues decisions. Per a l'autor, és vital confiar en la direcció perquè llegeixi molt més enllà de les intencions del qui ho escriu i doni noves claus per a la identificació dels espectadors.

Aleix Puiggalí continua sent l'autor que es preocupa de temes socials, que busca un compromís del teatre amb la societat. Fuig, però, de judicar res. El repte d'Al fons del calaix era poder oferir miralls als espectadors en passatges de vida, soledat, addicció o culpa, que s'hi sentissin identificats. Puiggalí celebra que les espectadores i dones a les quals ha donat a llegir el text vegin tan ben copsada la psicologia femenina, tot un mèrit, li reconeixen, quan ho escriu un autor.

Al fons del calaix dóna una certa treva, d'entrada, a Júlia. Ella pot evitar gratar en aquella crosta dolorosa del passat. El record, irresolt, va reapareixent, un cop i un altre, en la figura d'Ivan. Puiggalí admet que aquest personatge detonant se li oferia contínuament en la redacció del text “però jo el vaig anar retenint fins que la Júlia no es pogués escapar de la seva pròpia trampa”. Júlia, doncs, finalment, assumirà el repte de reordenar bé la memòria, i “deixar d'enganyar-se”.

Aleix Puiggalí torna al món teatral amb aquesta peça. L'últim cop que va veure estrenar un text va ser el 1999, a la Sala Muntaner (Draps bruts). De fet, havia aparcat l'escriptura dramàtica i l'últim text publicat va ser la novel·la Una tomba al Darién (La Magrana, 1999). La Magrana també ha editat Al fons del calaix. Sens dubte, el nou projecte vital (a l'entorn de la teologia) ha motivat noves inquietuds. Com ha tornat al teatre? “M'ha sortit sol. Tenia clar que si ho escrivia havia d'aconseguir portar-ho a l'escenari com sempre, que lluito per dur-ho a escena.” Puiggalí està satisfet d'aquest silenci dramatúrgic: “M'ha anat molt bé per créixer, ara he madurat al costat de la complexitat dels altres.” No renega de res escrit anteriorment i, apunta, les situacions plantejades a escena “són reals, manllevades de la vida”. Manté la seva convicció pel teatre compromès i per evitar cap judici sobre el comportament dels seus personatges. Com a autor teatral, Puiggalí va despuntar al 1991 guanyant el Premi de Textos Teatrals de l'Associació d'Autors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) amb L'estació de la disbauxa. Els anys següents va guanyar consecutivament el Premi de Teatre Breu Enriqueta Arimany, convocat en el marc de la Festa de les Lletres Catalanes de la Nit de Santa Llúcia, amb les obres Abans de les vespres (1992) i Fosc de lluna (1993). Al 1995 estrena Euskadi crema al Teatre Tantarantana de Barcelona. El 1998 va trobar l'ocasió de presentar Draps bruts en lectura dramatitzada al TNC. Es convertiria en producció la temporada següent. Ara, a l'escena, supura noves idees.