Un festival necessari que ha d'arrelar

Sovint el primer element que dóna vida a un projecte és l'entusiasme del qui ho arrenca. Si aconsegueix empeltar aquesta decisió en l'ànim dels seus companys, si la peça agafa prou volada encomanant-ho al públic, l'aventura arribarà a un primer port. En temps de crisi, les idees sembla que vagin més barates. Perquè tothom ha hagut de reinventar-se. I el Festival Shakespeare, que va sortir malparat de la seva epopeia a Mataró (després d'una prometedora però limitadíssima i probablement irrealista arrencada a Santa Susanna) ha aconseguit tornar al mapa dels festivals de Catalunya. Ha trobat terra adobada al Raval. Però ha engegat amb un pressupost de mínims, d'una complicitat amb els artistes que s'ha d'entendre accidental. Perquè caldrà major musculatura financera si es vol preservar un cartell que emparenta Barcelona amb altres places teatrals d'Europa.

La perseverança de Vellvehí, doncs, ha fet la primera estació al Raval. Un cop s'han tingut garanties de fondejar terra coneguda, ha estat relativament fàcil bastir un festival amb Shakespeare. Perquè és un autor que ha atret, de sempre, els creadors que l'han volgut presentar de les formes més diverses. I com més allunyades les unes de les altres, més arguments per donar estabilitat al vaixell, al projecte del festival. De fet, aquesta mateixa temporada, hi havia hagut altres peces que ben bé haurien pogut tenir espai en el cartell. (és el cas d'El somni, sense anar més lluny que van idear dins del col·lectiu Indi-Gest i que va atrapar al públic de La Seca). Aquest mateix cap de setmana a la Nau Ivanow fan una dramatúrgia a partir dels sonets de l'autor per insinuar Tot el que sempre has volgut saber sobre la vida sexual de Shakespeare (i mai no has gosat preguntar).

Només es poden dir que encerts sobre els primers espectacles del festival: La caiguda de l'H (versió muda) de Jordi Oriol ben equipat per la banda sonora dels d'Indi-Gest. També Miguel Gallardo ha resolt amb èxit el seu retorn a Barcelona (després d'un lloadíssim Don juan, memoria amarga de mi). Diagnòstic Hamlet és intrigant, juga amb la incertesa adolescent i resol amb un bon gir final. Parking Shakespeare va convèncer en una plaça Sant Agustí poc avesada al teatre.. La proposta de Quim Lecina, Big will Shakespeare, juga amb trumfos segurs amb un equip d'artistes que canta, toca i balla, però pot estalviar molts arguments per fer que la peça sigui més rodona i que siguin els espectadors els que completin les raons i ombres de cada personatge shakesperià, més que adoctrinar-los amb la mirada de l'actor impulsor del treball.