Una vida de llegenda

L'església par­ro­quial de Tor­ro­e­lla de Fluvià va que­dar ahir petita per als prop de dos cen­te­nars de per­so­nes que s'hi van con­gre­gar per aco­mi­a­dar-se de Tomàs Mallol Deu­lo­feu (Sant Pere Pes­ca­dor, 1923 - Girona, 2013). Fami­li­ars, amics, cone­guts i auto­ri­tats (poques) es van aixo­var a l'inte­rior del bell recinte religiós per retre el dar­rer adéu al reco­ne­gut cine­asta i col·lec­ci­o­nista cine­ma­togràfic, que va morir diu­menge als 89 anys. Tres rec­tors prou cone­guts, com són els mos­sens Pere Domènech, Ignasi For­cano i Joan Riu –que va ofi­ci­a­lit­zar la missa–, van con­duir l'enter­ra­ment amb una litúrgia que, mal­grat la seva solem­ni­tat, va fina­lit­zar amb aplau­di­ments arran de la inter­pre­tació de la popu­lar sar­dana Girona m'ena­mora, ver­si­o­nada a l'orgue pel músic empor­danès Car­les Coll, a qui la mala sono­rit­zació de l'església no va fer justícia.

En l'únic par­la­ment sobre la figura del difunt, mossèn Joan Riu es va refe­rir a “l'amic Tomàs” com una per­sona ena­mo­rada de la vida, de la família, dels amics i de la natura, així com de la imatge i la paraula. El va ano­me­nar “príncep de l'art audi­o­vi­sual” que sem­pre va saber inter­pre­tar en tot moment la gent que l'envol­tava. En va remar­car la pro­di­gi­osa memòria, el caràcter d'empor­danès “entra­mun­ta­nat” i el tarannà noble. Li va agrair les visi­tes cons­tants a la parròquia del Mer­ca­dal de Girona, sem­pre que bai­xava a la ciu­tat a visi­tar la “nineta dels seus ulls”: el seu esti­mat Museu del Cinema, que conté la col·lecció que porta el seu nom.

En la cerimònia no va fal­tar, evi­dent­ment, la seva muller i les seves filles, així com néts i nétes, fami­li­ars i veïns. Molta gent del poble, que sem­pre és d'agrair i demos­tra tot sovint l'estima que es tenia a l'aco­mi­a­dat. Pel que fa a auto­ri­tats, va des­ta­car la presència de l'alcalde de Girona, Car­les Puig­de­mont; l'exal­cal­dessa Anna Pagans; l'alcalde de Tor­ro­e­lla de Fluvià, Pere Mora­dell, i Pia Bosch. Més d'un espe­rava la presència de Joa­quim Nadal –l'alcalde que el va convèncer de cedir la seva col·lecció a Girona–, però com que no va poder assis­tir a l'enter­ra­ment va ofe­rir el con­dol pel matí.

Tam­poc no hi van fal­tar repre­sen­tants del Museu del Cinema com ara Joan Boa­das i Jordi Pons, així com molt del per­so­nal que hi tre­ba­lla o hi ha tre­ba­llat, i que, com la majo­ria, havia esta­blert vin­cles més enllà dels pura­ment pro­fes­si­o­nals. Pel que fa a gent vin­cu­lada al cinema a les comar­ques giro­ni­nes, hi van ser pre­sents els rea­lit­za­dors Joa­quim Puig­vert, Antoni Martí i Lluís Valentí; l'empre­sari de l'exhi­bició Narcís Agustí; col·lec­ci­o­nis­tes de cinema com ara Lluís Bena­jam i Antoni Escu­bedo; acti­vis­tes cul­tu­rals com ara Gui­llem Ter­ri­bas i Sefa Pon­satí, i l'escrip­tora Núria Espo­nellà, entre d'altres.

Per poques set­ma­nes, Tomàs Mallol no ha pogut arri­bar a com­plir els noranta anys. Una xifra bonica, però que en el seu cas no li ha cal­gut per arri­bar a trans­cen­dir, ja que només amb el seu lle­gat la seva figura res­tarà immor­tal per als annals de la història. La seva vida de lle­genda no podia fina­lit­zar sense un final digne d'un gran guio­nista. L'hos­pi­ta­lit­zació, diuen, es va pro­duir arran d'una mala cai­guda pro­vo­cada pel seu esti­mat (i inse­pa­ra­ble) gos, quan Tomàs Mallol va sor­tir a pas­se­jar per anar a veure el tren que passa per Sant Miquel de Fluvià. Per als qui no ho saben, la loca­lit­zació del malau­rat acci­dent és la mateixa on el cine­asta va fil­mar el que segu­ra­ment és el seu millor tre­ball dar­rere les càmeres, Ins­tant (1967), cen­trat en el pas efímer d'un tren per l'estació d'aquesta vila veïna.

No sabem si és del tot cert o és una lle­genda. Però, com Tomàs Mallol sap molt bé, quan la lle­genda supera la veri­tat, es publica la lle­genda.