El Raphael de sempre

Canta Raphael a Yo sigo siendo aquel que ell continua sent el mateix, «el Raphael de sempre». I és així. Als 66 anys, victoriós sobre la malaltia, Raphael celebra els seus 50 anys sobre els escenaris amb la mateixa vitalitat i les virtuts i els defectes que ha arrossegat tota la vida. El que ningú no li pot qüestionar és la seva capacitat de treball i sacrifici: diumenge, a Cap Roig, va superar la franja temible de les dues hores i mitja, i al cantant de Linares li va donar temps de repassar mig segle de carrera en unes quaranta cançons, moltes fragmentades o només insinuades, però que van satisfer el més afamat dels fans. Encara àvid d'aplaudiments, Raphael és especialista en una tècnica que al principi sorprèn i diverteix, però n'abusa tant que al final acaba desconcertant el públic: l'home de negre es dedica a tallar les cançons, a interrompre-les quan li dóna la gana i llavors marxa de l'escenari com si la cosa estigués ja vista per a sentència. Al cap de poc torna a sortir, rep l'ovació de rigor, i reprèn la cançó que tothom ja donava per acabada. I així reiteradament. Només aquesta estranya estratègia escènica explicaria l'abrupte final del concert: després de tantes ovacions i tants bravos, Raphael va acabar fent l'emocionant duet virtual amb la imatge en vídeo de Rocío Jurado (Como yo te amo) i, al final, va deixar l'escenari amb la precipitació habitual i l'orquestra encara sonant, però una part important del públic de Cap Roig es va apressar a marxar de l'auditori com si ja n'hagués tingut prou i no calgués ni la cortesia de demanar el bis. Així que no va sonar la cançó que s'intuïa com a cloenda gairebé lògica del concert, el seu manifest: Yo soy aquel. És pura especulació, però l'addicte a les ovacions que és Raphael en necessitava una de bren grossa, un clam popular per tornar a l'escenari, però en algun moment el guió no escrit de l'espectacle va fallar. I no va ser així.

Al marge d'això, la festa d'aniversari de Raphael va ser un triomf incontestable: un dels grans plens de la temporada a Cap Roig, ambient de gran esdeveniment, públic més apassionat que les fans dels Jonas Brothers. Després d'una introducció audiovisual que va repassar els seus 50 anys de carrera, Raphael va obrir el concert amb Cantares, el tema de Serrat que canten en duet a Raphael, 50 años después. Durant la primera hora també van sonar Mi gran noche, Digan lo que digan i Hablemos del amor –aquesta última cantada coordinadament amb les imatges de la seva interpretació a Eurovisió, el 1967– per donar pas tot seguit a la seva adaptació de My way (A mi manera) i Yo sigo siendo aquel, dues cançons de reafirmació vital.

Va fer també un duet amb la veu de l'altra Rocío, la Dúrcal, i va iniciar un petit recorregut per la música llatinoamericana: Volver, volver, Gracias a la vida –un agraïment pels seus últims sis anys, els posteriors al trasplantament– i El gavilán, que va ballar en una enèrgica demostració folklòrica. En un dels interludis de No puedo arrancarte de mí, va dedicar el concert a l'actriu i cantant gironina Marta Ribera, amb qui va compartir escenari a Jekyll & Hyde, i van seguir dues apostes segures: En carne viva i el duet amb Sabina, 50 años después, que va reproduir amb el pianista. En la recta final, a continuació de Qué sabe nadie, va arribar un dels moments més intensos: després de cantar Frente al espejo darrere d'un vidre que l'emmirallava i li mostrava el pas del temps sobre les seves faccions, Raphael va destrossar el mirall amb un cop de peu que va deixar tothom glaçat. Tot i el seu ego desorbitat, Raphael encara és capaç de provocar i emocionar, i això ja és molt.