NOVEL·LA
marta monedero
El desig i els diners
Si François Truffaut ressuscités i decidís avui fer un remake de Jules i Jim, potser li sortiria un retrat força semblant al de L'amor és breu i el desig infinit, la setena novel·la de Patrick Lapeyre (París, 1949), inspirada en Manon Lescaut, de l'abat Prévost, que detalla els patiments de l'amor a través d'una relació a tres bandes entre uns personatges un pèl desorientats.
El motor d'aquest triangle sentimental agredolç, a estones hilarant, és la Nora, una mena de Holly Golitghtly contemporània, un pèl menys glamurosa que l'Audrey Hepburn que va protagonitzar la pel·lícula Esmorzar a Tiffany's, però igualment imprevisible, enigmàtica, fugissera i que oscil·la el pèndol dels afectes entre un traductor free-lance de prospectes una mica pocapena, que viu a París mantingut per la seva dona, i un financer d'èxit londinenc, però patidor de mena.
Triar la persona estimada
Premi Fémina 2010, La vida és breu i el desig infinit transpira aires de la Nouvelle Vague embolicats amb una alenada houellebecquiana a l'hora de mostrar com es tria la persona estimada –si es que realment es tria–; com el desig i els diners sovint van del bracet; i com la intoxicació amorosa –no poder deixar algú encara que es vulgui– genera dependències malaltisses.
En alguns fragments de la novel·la, els avatars d'aquest trio d'indecisos poden resultar una mica carregosos. Però, per sort, Lapeyre no en fa un drama, sinó que s'escapa de l'espiral discursiva insuflant-hi una reconfortant lleugeresa i un narrador juganer, marcadament postmodern, que d'alguna manera connecta amb Parlem-ne, del britànic Julian Barnes, tot i que el de Lapeyre es queda només amb la visió masculina de les parts del triangle.
