Farrera al CAT

Un Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) a mig omplir ens porta a concloure que, per desgràcia, encara hi ha molta gent que té pendent descobrir un dels treballs més gustosos d'aquest any: Farrera Can-Sons D.O., de Vicky de Clascà, àlies Bikimel. En el disc, la cantautora de Sabadell exposa els resultats artístics d'una estada de trenta dies en un municipi de poc més d'un centenar d'habitants del Pallars Sobirà, on es va inspirar per compondre bona part de les cançons i on va enregistrar, proveïda de tota mena d'artefactes, un ramat d'ovelles, el piu-piu dels ocells i una tempesta, entre altres mostres de la “identitat sonora” de la terra. Un exercici, per descomptat, ambiciós però inapel·lable, transcendent, quan escoltem perles com Farrera, Nen del bosc i Confessions de Santa Eulàlia (a Sant Roc de Farrera), en què Bikimel –menys nocturna i, per descomptat, menys urbana que a Stat jònic (2009)– posa el seu privilegiat timbre de veu al servei de registres més afables.

És una llàstima que, dimarts a Gràcia, Bikimel no dediqués els sovint incòmodes espais entre cançó i cançó a compartir amb el públic els detalls de la seva experiència a Farrera, ja que –tot i que moltes cançons parlen per si soles– no tothom gesta un disc com l'ha gestat ella: inserint un petit micròfon en un condó per gravar l'aigua baixant del riu o fent un duet amb Roger Mas a l'interior d'una església. Malgrat el nerviosisme
de la cantant, vam poder gaudir al Tradicionàrius de la potència que cobren les cançons de Farrera quan s'interpreten amb una banda de fins a nou músics, amb un exquisit pedal steel de David Soler i una guitarra que, en mans de Pau Figueres, és un
objecte d'orfebreria.