Dedicat als que odien l'art

Fa cosa de tres setmanes –la data exacta és molt difícil de precisar–, es va apagar l'obra d'art que Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) exposava a l'espai públic de Tarragona, en una gran pantalla de leds a la façana de la Tabacalera, i que estava integrada en l'exposició que l'artista presenta al Tinglado 2, l'espai del centre d'art de la població. Es va apagar perquè la van censurar. Insistim que era una obra d'art creada expressament, i no pas un simple anunci de l'exposició, que és el que es devien pensar, amb tota la seva ignorància, els responsables municipals quan van decidir eliminar de la pantalla la projecció d'unes frases extretes del projecte Las muertes chiquitas, per a la creació del qual Sallarès va dedicar quatre anys, i que va teixir amb una trentena d'entrevistes a dones mexicanes (prostitutes, obreres, indígenes...) que parlen de la seva relació complexa amb el plaer sexual i amb el seu cos. Frases amb paraules com orgasme, violència i puta havien passat els filtres municipals abans que l'obra s'instal·lés al carrer, a finals de juny. I doncs? L'Ajuntament, que mai no va comunicar a l'artista la retirada de la peça, ha al·legat que els veïns s'han queixat i que no era oportuna per a la vista de la mainada.

Aquesta és la consideració que tenen molts polítics d'aquest país per l'art contemporani. No els agrada perquè els incomoda, i no el respecten. La crisi els ha servit la millor excusa per aniquilar-lo: és una despesa inútil. Però a qui molesta de veritat l'art contemporani? Als veïns o als polítics? Depèn de quin art, és clar; el de Sallarès, impossible de domesticar, està clar que molesta, i molt. A Las muertes chiquitas, un documental de cinc hores (a més d'un llibre i de moltes altres coses en forma de pensament), no hi busquin cap imatge edulcorada de la nostra decadent realitat, però de tan gratar les seves parts més fosques arriba a conquerir l'essència més pura de la vida, amb testimonis tan corprenedors com el d'una dona que no aconsegueix ser feliç (i tenir el seu primer orgasme) fins que descobreix que està infectada de sida i el dèspota del seu marit l'abandona.

Sense saber-ho, els artífexs d'aquesta censura han tancat un magnífic (ironia) cercle que dóna més raó de ser a l'art de Sallarès, una bufetada rere bufetada a l'ordre establert, i a la retrospectiva que exposa al centre d'art de Tarragona, que just arrenca el 2003, any en què també li van desaprovar un projecte, llavors a França, que furgava sobre una ordenança municipal que fixava nous límits a l'ocupació de l'espai públic. Sempre el maleït control del carrer. La directora d'aquell espai d'art, a Valence, es va cagar a les calces i va prohibir la instal·lació. Anys més tard, Sallarès va poder lluir el projecte a l'Espai Zer01 d'Olot, ben acollit per David Santaeulària, per cert, una altra víctima com una casa de pagès dels polítics que odien l'art contemporani.