L'exaltació de l'insignificant

Formes i mots; anem a l'obra de Tàpies i observem quines formes hi veiem, quins mots són els que hi apareixen. En realitat ens trobem davant l'escàndol de la desfeta de la comunicació. A les obres de Tàpies tot hi és inconcret: formes que no es precisen, mots que és gairebé impossible de llegir –barrats, a l'inrevés, en llenguatges que no són a l'abast–, i, si hi ha quelcom de concret, la seva presència respon a la banalitat més pura, immediata i quotidiana. Aleshores qui observa es pregunta: si ens diuen que aquests objectes són obres d'art, què signifiquen, que volen dir, a què fan referència? La resposta seria molt fàcil, si s'acceptés que són les reflexions de qui ha creat o organitzat aquells espais, aquells retaules (per la magnificència, les dimensions, i per la quantitat d'aparents relíquies o exvots voluntaris o involuntaris presents), ja ha tingut la necessitat de concretar en aquell mural –en llenguatge contemporani també en diem mural–, acció que respon a la seva actitud a la filosofia que ha autoelaborat per explicar-se l'estar aquí i, a més, pensar i sentir més o menys angoixat aquest estar aquí. Tàpies ja fa molt de temps que ens va advertir que havíem d'apropar-nos a la seva obra: admetent que tot el que hi és present no es transcendent sinó immediat, corrent el que ens succeeix o ens informem que succeeix. Però aquesta immediatesa la sent com una meravella del que existeix o ha existit perquè en cada fragment hi és present la vida intensa, s'hi acompleix el samsara, la suprema identitat de cada cosa, no el que se'n pugui explicar. De moment ja n'hi ha prou.