Opinió

opinió

agnÈs esquirol

Badem massa poc

Amb l'edat es va perdent el gust del badar, davant d'un aparador, d'un paisatge, i cal tornar a aprendre un acte tan saludable

Una plata plena de temps i calma ama­nits amb un rajolí d'esguard atent i un pes­sic d'encan­ta­ment fan un plat indis­pen­sa­ble per veure-hi més i millor. Els més menuts hi tenen la mà tren­cada; si no fos així pot­ser no ens vin­dria al cap la imatge del nen amb el nas aixa­fat al vidre de la fines­tra. Però, amb l'edat, el cert és que es va per­dent el gust del badar.

I el nen, a la cuina de ca seva, demana insis­tent­ment que el pare el pugi a coll. Un cop a dalt, resta quiet, sense dir res, amb uns ulls com rodes de molí i una boca mig badada. “Veig coses noves!”, exclama. En bai­xar, encara mera­ve­llat, comença a esti­rar els pan­ta­lons del seu pare, el qual es nega a repe­tir l'ope­ració. “Pare, ara tu, ara tu!”, però li explica que ell pesa massa, que un nen no pot pujar en braços un pare. Final­ment el nen ho deixa córrer. El pare no l'ha entès: allò que volia és que el seu pare s'ajupís per veure-hi des de l'alçada on ell copsa el món. No es deu enco­ma­nar, la curi­o­si­tat. Lle­gim a l'Evan­geli segons sant Mateu “...perquè per molt que miren, no hi veuen, i per molt que escol­ten no aca­ben de sen­tir-hi i d'enten­dre-hi”.

Tal vegada mirar no reque­reix tant la nos­tra impli­cació i el nos­tre esforç, men­tre que veure neces­sita la mirada cap enfora i la mirada cap endins, la que se'n va i la que torna ves­tida de pen­sa­ment. Aquells ulls arran de vidre esguar­den. I esguar­dar prové del germànic war­don, que volia dir “cer­car amb els ulls, guar­dar”; alhora que, si fur­guem una mica més endins, tro­bem que també sig­ni­fi­cava aten­dre. Per tant, l'esguard està impreg­nat d'atenció.

Esguarda aquell que mira –aten­ta­ment– i guarda, que ha cer­cat i ha tro­bat, que té cura d'allò cop­sat. I d'aquí al res­pecte hi ha un pas de for­miga, i del res­pecte al fet de mera­ve­llar-se n'hi ha mig. Com l'anell al dit les parau­les de Ramon Llull en boca del pro­ta­go­nista de Fèlix o el lli­bre de les mera­ve­lles: “Anava per los bos­cat­ges, per munts e per plans, e per erms e per poblats, e per prínceps e per cava­llers, per cas­tells, per ciu­tats; e mera­ve­lla's de les mera­ve­lles qui són en lo món.”

Però com que no es pot començar la casa per la teu­lada, pri­mer caldrà saber badar per arri­bar a mera­ve­llar-se d'allò que hom veu o toca o res­pira... En La meva infan­tesa, Màxim Gorki escri­via: “Escol­tava amb una tensió espe­cial. Sem­pre allar­gava el coll en direcció al seu oncle i con­tem­plava la gui­tarra amb la boca badada; la saliva li gote­java dels lla­vis. De vega­des estava tan absort que s'escor­ria de la cadira fins a tocar a terra amb les mans; quan això succeïa, es que­dava a terra en aquesta posició i obria uns ulls molt rodons i fixos.” No cal pre­pa­ració prèvia per badar, ni una edat deter­mi­nada, ni dots espe­ci­als, evi­dent­ment. Sí, però, que reque­reix un culle­rot curull de desig curiós.

Uti­lit­zant el to pejo­ra­tiu

Tan­ma­teix, “no val a badar” és una expressió ben usual d'un dels sen­tits que té el mot badar, això és, el de “tenir l'atenció dis­treta, no ador­nar-se del que convé, dei­xar esca­par una avi­nen­tesa”; i, com passa sovint en la vida de les parau­les, un sen­tit es fa més fort que un altre igual de propi –o més encara–, perquè a vol­tes ves­tim els mots d'acord amb els valors i les tendències soci­als del moment que ens arros­se­guen gai­rebé sense ado­nar-nos-en. Si “no val a per­dre el temps”, tam­poc “val a badar”, és clar; si diuen d'algú que és un badoc, no li estan tirant cap flo­reta. És així com el sen­tit d'“abs­treure's, encan­tar-se, mirant alguna cosa” ha per­dut ter­reny en una soci­e­tat tan diri­gida i acce­le­rada com la nos­tra. “Guaita els Reis, qui­nes bar­bes...!” recordo que li deia al meu fill la nit de Reis, perquè només tenia feina a reco­llir cara­mels que tira­ven a la gent de les car­ros­ses estant. Con­fesso que em va ener­var la meva impotència: dis­tre­uen l'atenció d'aquells que més en saben, de mirar, de sor­pren­dre's... amb uns sim­ples cara­mels que, en caure a terra davant dels seus nas­sos, els fan aju­pir de seguida, anant d'un cantó a l'altre... I es per­den així el gaudi de mirar-ho emba­da­lits, com feia el nen del frag­ment citat de Gorki, que mirava i s'encan­tava d'allò que mirava.

Badar deriva de la forma del llatí vul­gar batare, pro­vi­nent alhora de bat, i d'on degué deri­var també bata­cu­lum, que volia dir “escletxa, badall”, i bata­cu­lare, el nos­tre bada­llar. Cal estar obert a allò per conèixer encara, cal badar per arri­bar-hi. Si no hi ha ober­tura, si no hi ha cap escletxa, és impos­si­ble que entri llum a casa, i res­tem a les fos­ques. A hores d'ara el món gira de tal manera que no deixa obrir de bat a bat. Tant de bo ens assembléssim a la bado­quera, aque­lla canya oberta per un cap que la gent feia ser­vir per a poder collir la fruita madura de l'arbre: podríem assa­bo­rir més la dolçor.

Un matí qual­se­vol, anant en bus per la ciu­tat, mai he pogut lle­gir, com d'altra gent fa, perquè badar és temp­ta­dor, perquè els ros­tres, els ges­tos, les cases, els bal­cons, els xam­frans... em fan badar, i per a mi és un plaer, una acti­vi­tat exqui­sida. “Jo sóc i he estat tota la vida exac­ta­ment un badoc, un mandrós, un con­ter­tulià... un con­tem­pla­tiu”, deia Josep Pla a Per pas­sar l'estona, i és d'aquesta guisa que de les esto­nes en feia bones esto­nes. Badem, doncs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.