Crítica
clàssica
L'orquestra de referència
En la formació musical d'una gran part dels nostres afeccionats, el pes de la Filharmònica de Berlín, tal com ho traduïm, ha estat bàsic. Les versions de referència que ens han arribat de la mà de Furtwängler, Karajan, Leitner, Kubelik i Abbado, quasi sempre en el segell de la Deutsche Gramophon, han deixat empremta. Les seves visites, i en especial ara que feia deu anys que no ens visitava, han estat autèntics esdeveniments. I així ho ha reconegut Palau 100, que ha tancat la temporada natural amb aquest concert i també ha començat amb ell com a primer de la temporada 2013/14. Quan havia complert 26 anys, la Berliner ja va visitar per primera vegada el Palau l'any 1908, dirigida nogensmenys que per Richard Strauss. Segons explica Lluís Millet en el programa de mà, ha vingut quinze vegades, i ara ho fa amb el seu titular, Sir Simon Rattle, i la col·laboració en la primera obra, el Rèquiem op. 48 (versió 1900) de Gabriel Fauré, amb l'Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, que dirigeix Josep Vila i Casañas.
L'esmentat Rèquiem, en la interpretació apassionada de Rattle, va ser reeixit, i l'acoblament del Cor de Cambra amb l'Orfeó per una banda forma un conjunt potentíssim i, per l'altra, regala subtilitats com en l'Agnus Dei. El baríton André Schuen va cantar molt bé el seu rol i la soprano Camilla Tilling, en la seva breu intervenció, va complir.
La peça orquestral escollida va ser la Simfonia núm. 2 op. 61 de Robert Schumann, un dels compositors que centren l'interès actual del director. Així com el Beethoven de la Berliner és de referència, en Schumann no han arribat encara a la profunditat de la Gewandhaus de Leipzig. El camí emprès per Rattle no deixa de tenir, però, el seu interès. En resum, una vetllada confortable.