CRÍTICA
àNGEL qUINTANA
Història i realisme màgic
Salman Rushdie és conegut per haver estat objecte d'una fatwa per la publicació l'any 1988 d'Els versos satànics i haver-se convertit en una víctima de la llibertat d'expressió. Set anys abans, però, Rushdie va publicar la que és considerada la seva millor obra i un dels títols clau de la literatura postcolonial: Els fills de la mitjanit. A partir del relat en primera persona de Saleem Sinai, un nen nascut a la mitjanit del 15 d'agost de 1947 –data de la independència de l'Índia del poder britànic– s'articula un gran fresc en què s'intercala la gran història amb la ficció i amb algunes notes de realisme màgic. Rushdie sempre va negar-se a qualsevol adaptació del seu llibre al cinema, fins que, meravellat per l'univers de la cineasta canadenca d'origen indi Deepa Mehta –autora de Water i Fire–, va decidir vendre'n els drets. En els tractes de Rushdie hi havia la possibilitat de ser ell mateix el guionista de l'adaptació.
Un dels grans prejudicis que solen marcar les relacions entre cinema i literatura és la idea que la pel·lícula adaptada ha de ser més simple que la novel·la, perquè el cinema és un art popular per a un públic molt extens. La sensació que provoca l'adaptació de Deepa Mehta és que el seu treball es preocupa de trobar allò que podríem definir com una mena d'accessibilitat icònica que pugui ajudar l'espectador a afrontar el seguit d'històries que s'expliquen i poder entrar millor en el món de Rushdie. Aquesta accessibilitat es posa de manifest per la idea de fer una pel·lícula agradable visualment, i que generi les dosis d'amabilitat suficients perquè el públic pugui disfrutar de la seva història. El perill de l'operació no és el de la simplificació –no tant del contingut del relat, ja que tota adaptació és en principi una traïció– sinó el fet que l'adaptació acaba transformant-se més en una luxosa il·lustració que en la interpretació d'un text.
Del protagonista a tot un país