Gràcies a la intensa vida de Violeta

Hi ha biografies que converteixen els artistes en vaques sagrades. No és el cas, afortunadament, de Violeta se fue a los cielos. L'obra de Violeta Parra no necessita ser vindicada: és un patrimoni xilè i universal reconegut. En el film d'Andrés Wood (el director de Machuca, en què aborda el cop d'estat de Pinochet des de la perspectiva d'uns nens) s'hi fa present com una creació íntimament lligada a la vida de l'artista que hi apareix amb la seva personalitat immensa i magnètica, però també en la seva complexitat humana, és a dir amb les seves necessitats afectives i sexuals, la seva intel·ligència i el seu coratge, la seva violència i els seus turments, les seves penes i alegries, la seva generositat i la seva voluntat possessiva, la pulsió autodestructiva que va dur a matar-se a qui va donar Gracias a la vida.

Violeta Parra no només va escriure una mena de memòries en forma de dècimes, sinó que va pouar de les pròpies experiències per compondre les seves cançons i va expressar els seus estats emocionals en la diferent manera de cantar-les. D'aquí, gairebé sola a la carpa que satisfeia el seu somni de crear un lloc de trobada, canta cap al final del film Volver a los 17 (un tema sobre el coneixement i la renovada innocència que procura l'amor) amb una tristesa que commou. Part de la veritat emocional es deu a l'actriu Francisca Gavilán, de manera que Violeta hi sembla reencarnada.

Violeta se fue a los cielos té una estructura suggestiva que, renunciant a la linealitat cronològica i amb un estimulant sentit de l'el·lipsi, posa en relació múltiples capes temporals de manera que, a partir d'una cançó o d'un motiu, s'associen diversos moments de la vida de Violeta Parra. És un procediment que sembla inspirat en les associacions de la memòria i que activa el treball i la memòria de l'espectador per associar les imatges. Així, en el moment de la mort, és possible recordar una seqüència inicial en què Violeta, ajaguda a terra després d'una marxa esgotadora, simula la seva mort. És una imatge en què sembla enterrada, però que alhora suggereix els vincles de l'artista amb alguna cosa profunda que ve de la terra.