Una llar per a l'art

Hi ha una diferència important entre galeristes: els que tracten els col·leccionistes i els artistes com els seus clients i, per la mateixa raó, l'art com la seva mercaderia; i els que no tenen clients, tenen amics que, casualitats de la vida, són artistes i col·leccionistes, una part d'ells mateixos, i és per això que entenen l'art no com una possessió sinó com una experiència per compartir. La gran diferència és que aquests galeristes viuen l'art amb naturalitat. Hi ha un abisme entre els que treballen per a l'art i els que maquinen perquè l'art treballi per a ells. Molts galeristes podrien ser i fer qualsevol altra cosa (segurament l'art els ho ben agrairia), però n'hi ha que no, n'hi ha que fan que el sentit de la seva vida pivoti dia i nit al voltant de l'art.

Michael Dunev pertany a aquesta minoritària estirp de galeristes. La seva galeria del carrer Major de Torroella de Montgrí, probablement una de les més precioses del país, amarada de la història d'una casa restaurada del segle XVII on havia residit la família Bernat Metge, és una llar, o més i tot un refugi, per a l'art i per a tota ànima compromesa amb el món de l'art. A Dunev li agrada rebre bé la gent en el seu espai. Rebre-la bé i fer-la sentir en un lloc especial on l'exploració de la creació artística pot ser tan sols una bona excusa per parlar i passar una estona agradable. Dunev és un gran conversador de coses que tenen a veure amb l'art o que sembla que no hi tenen res a veure. Fascina sentir-lo evocar i invocar el seu periple, que va començar a Madrid, on va néixer el 1952, i va continuar a l'Amèrica Llatina en uns anys setanta de molta empenta i lluita contra algunes forces del mal per desplegar la seva pròpia carrera artística, uns projectes en forma de fotografia i cinema que li van comportar entusiasme i frustració a parts iguals.

Després, un amic li va despertar la curiositat pel galerisme, i el 1982 inaugurava la seva pròpia galeria a San Francisco, Califòrnia, fins que a finals dels noranta va descobrir l'Empordà, es va enamorar bojament d'aquesta terra, i va començar una nova etapa tot traslladant-hi tot el seu món. Dunev va obrir la seva galeria en una època en què l'Empordà era el Consell de Cent dels estius. Ja fa uns anys que aquella felicitat, potser artificiosa, es va interrompre, i ell és dels pocs que segueixen al peu del canó, desafiant uns temps poc amables per a un material tan sensible com el de l'art. Tan sensible i tan rebel quan és tractat amb les lògiques estressants de la fast cultura, d'accés prohibit a la seva galeria.