Un ‘blues' per a les bruixes de Llers

A madeu Casas, un dels guitarristes més respectats del país, se'l coneix, sobretot, pel seu mestratge –com a intèrpret, però també com a divulgador– en el terreny del blues. Però en ell, a diferència de la chanson o la Nova Cançó, no és gens habitual el costum de musicar poetes, la qual cosa Casas fa, amb versos de Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968), en el seu sisè disc en solitari: Lo Gaiter de la Muga. “M'havien dit sovint que musiqués poetes, però no he amagat mai que no sóc cap lletraferit, i els poetes que més em podrien interessar –Espriu, Martí i Pol, Marià Manent– ja han estat a bastament musicats”, admet Casas. Un dia, però, en un dels molts concerts que ha fet com a guitarrista de Quico Pi de la Serra, Casas va començar a sintonitzar amb els versos del poeta figuerenc, de qui Pi de la Serra havia musicat Tramuntana Epigramàtica. “No havia sentit parlar d'en Fages en ma vida, però em van sobtar alguns dels versos. En Quico, aleshores, em va explicar que coneixia el seu fill [el periodista, productor i crític cinematogràfic Pere-Ignasi Fages, mort el passat desembre] de les trifulgues del PSUC als anys seixanta, i progressivament em vaig anar interessant per la vida i obra d'aquell home.”

Casas, agafant en préstec de la biblioteca de Roda de Berà els poemaris de Fages de Climent, va començar a enamorar-se del “llenguatge culte, però alhora molt local” del poeta, al mateix temps que es preguntava per què Fages, que va mantenir una forta amistat durant tota la seva vida amb Salvador Dalí, “era tan popular a l'Empordà però tan desconegut a mesura que te'n allunyaves uns quants quilòmetres”. “Em va sobtar que no es trobés en cap antologia poètica, però personatges literaris com el sabater d'Ordis o les bruixes de Llers em van colpir de valent. Crec que no se li va perdonar que fos un terratinent o que, després de la guerra, firmés un manifest a favor del franquisme, com van fer molts altres intel·lectuals als quals això, tanmateix, no se'ls va tenir en compte per analitzar la seva obra.”

El vistiplau dels hereus de Fages de Climent –que li van oferir, també, la possibilitat de presentar el projecte fa uns dies a la casa pairal de Castelló d'Empúries– i casualitats com la d'assabentar-se que, en els anys que el poeta va residir a Barcelona, ho va fer just al davant del seu domicili, van acabar d'empènyer Amadeu Casas en l'aventura de musicar, en clau bàsicament de blues i rhythm & blues, dinou obres del també anomenat Lo Gaiter de la Muga. “Quan havia llegit els poemes uns quants cops els tornava a llegir amb una guitarra a les mans”, recorda Casas. “Tot i que, recentment, he descobert Brassens gràcies a en Pi de la Serra, no tinc cap influència de la chanson, de manera que, també en aquest disc, han aparegut totes les meves influències anglosaxones.”

El disc, interpretat en el seu gruix per Casas (guitarres, dobro, lap steel, sitar, weissenborn i veus), Matías Míguez (baix) i Toni Pagès (bateria), va acabar reunint altres còmplices, com ara Pi de la Serra (que canta Tramuntana Epigramàtica), Elena Gadel (que posa veu en cinc temes), Pascal Comelade (que fa sonar el piano i la melòdica en dos) i un fagista declarat: Enric Casasses. “Se'n considera deixeble”, diu Casas. “Li vaig proposar participar-hi i ho va fer encantat”. Amb el treball enllestit, la voluntat d'Amadeu Casas és divulgar ara l'obra de Fages de Climent als escenaris. “Sóc conscient de l'abast de la meva obra, i que el coneixement de l'obra d'en Fages seria diferent si aquest disc l'hagués fet en Serrat o en Pi de la Serra, però vaja, hi he posat un gra de sorra.”