Knopfler, l'escocès virtuós

Sota el majestuós mantell que oferia la nit estrellada, Mark Knopfler ens va regalar dimecres al Festival de Cap Roig una lliçó magistral de virtuosisme amb la guitarra i, acompanyat per un septet de músics extraordinaris, un concert memorable. Amb aquest, cloïa la gira –“la millor que he viscut mai”, va dir– amb què ha presentat el seu nou treball, Privateering, el vuitè d'estudi en solitari i el primer àlbum doble de temes originals en els seus 35 anys de carrera. El veterà músic escocès, als seus envejables 64 anys, només va necessitar tocar els primers acords de guitarra –la inseparable Fender Stratocaster– per desprendre aquells sons inconfusibles que et transporten als gloriosos anys vuitanta, en què Dire Straits va marcar més d'una generació. Molts d'aquells entusiastes ben segur que hi eren presents, vist que la mitjana d'edat del nombrós públic que omplia les grades –el seu va ser un dels primers concerts a esgotar les entrades– s'acostava als cinquanta.

Knopfler i companyia van arrencar amb What it is, tema concebut en època de Dire Straits, per situar el personal, però immediatament van fer derivar el concert per presentar els nous temes del seu últim treball, mescla de rock, blues, folk i uns aires celtes volgudament evocadors. D'aquestes van ressaltar Corned beef city, Privateering, Haul away i I used to could. Com és usual en la música de Knopfler, les cançons s'allarguen instrumentalment i melòdicament fins a límits inimaginables, oferint en el trajecte duels de guitarres tan memorables com els que van oferir aquesta colla de veterans, armats amb instruments marcats amb les osques guanyades en mil i una batalles dalt dels escenaris. La interpretació de Father and son en va ser un perfecte testimoni.

No va ser fins als tres quarts d'hora de concert que va sonar un dels grans clàssics de l'era Dire Straits, Romeo and Juliet, tocada per a l'ocasió amb la platejada guitarra acústica elèctrica. Amb cançons com aquesta es fa evident l'amor etern que un pot sentir per la música, sobretot si s'interpreta amb tanta passió com ho van fer aquí. I mentre amb Postcards from Paraguay els sons ens transportaven a l'altre costat de l'Atlàntic, Knopfler va aprofitar per fer les oportunes presentacions dels músics que l'acompanyaven: Richard Bennet (guitarra), Jim Cox (piano), Guy Fletcher (teclat i coproductor que l'acompanya des del 1983), John McCusker (violí), Mike McGoldrick (flauta), Glenn Worf (baix) i Ian Thomas (bateria).

L'apoteosi musical va arribar en la recta final del concert, amb una d'aquelles cançons que no voldries que acabessin mai de sonar i que, si no fos pel llibre d'estil d'aquest diari, escriuríem en majúscules, com es mereix: Telegraph road. Amb tothom dempeus es va acomiadar i va tornar a entrar, no sense certa fatiga, per oferir bisos com la prescindible Shangri-la, rematar l'actuació amb la magistral So far away i sortir aclamat com només mereix un dels millors guitarristes de tots els temps.