cultura

música

Crònica

Fill del seu pare

El Fes­ti­val de Cap Roig va tan­car diven­dres la seva 13a edició amb el pri­mer con­cert que ofe­ria Enri­que Igle­sias a Cata­lu­nya en 13 anys. L'ante­rior etapa del fes­ti­val va aca­bar pro­gra­mant qua­tre anys seguits Julio Igle­sias, i ara la nova direcció ha apos­tat pel seu relleu natu­ral. De fet, pare i fill com­par­tei­xen mol­tes coses: la mateixa acti­tud d'estar en una altra dimensió, gai­rebé les matei­xes expres­si­ons (“¿Cómo está mi gente cata­lana?”) i sobre­tot la tendència a can­tar cada vegada menys i a recol­zar-se molt en la resta de veus del grup. I com el seu pare, Enri­que pro­voca pas­si­ons il·limi­ta­des.

Després de mitja hora de retard que es va omplir de música gra­vada, men­tre domi­nava l'esce­nari una imatge d'Enri­que anun­ci­ant una beguda, la festa va començar amb Tonight (I'm loving you), en la qual ja va intro­duir algun fucking you i el ritme frenètic amb el segell de Miami que mar­ca­ria bona part del con­cert. Ja al final del pri­mer tema es van dis­pa­rar quan­ti­tats indus­tri­als de fum, com més tard apa­rei­xe­rien els canons de con­feti i els glo­bus amb les seves ini­ci­als. Tot molt ame­ricà i espec­ta­cu­lar.

Després de Dirty Dan­cer, amb Usher i Lil Wayne can­tant des de la pan­ta­lla de vídeo, van sonar No me digas que no i les més anti­gues Rhythm Divine i Bai­la­mos. Enri­que s'apro­pava cada vegada més al públic per ofe­rir la seva mà i algun petó molt enve­jat per la resta de fans, men­tre l'equip de segu­re­tat donava ja la guerra per per­duda. Enri­que i els seus músics es van asseure per tocar la romàntica Cuando me ena­moro i tot seguit el can­tant va dir: “Qui vol pujar aquí dalt amb nosal­tres?” Deliri total. I no hi va pujar una noia, com era pre­vi­si­ble, sinó una pare­lla d'homes holan­de­sos, d'uns qua­ranta anys, amb els quals Enri­que va beure, es va fer fotos i va can­tar Expe­ri­en­cia reli­gi­osa i La chica de ayer (“Una de les meves cançons favo­ri­tes des que tenia deu anys”), en una versió que pro­vo­ca­ria urticària als fans de Nacha Pop. Per als bisos van que­dar l'èpica Hero, que va can­tar entre el públic, pro­vo­cant esce­nes d'autèntica boge­ria col·lec­tiva. Després de l'hedo­nista I like it, Enri­que es va esti­rar al peu de la bate­ria com si estigués exhaust, durant uns segons inter­mi­na­bles, però encara li van que­dar for­ces per tan­car un con­cert de poc més d'una hora i mitja amb un nou Tonight i més fucking you. Ine­nar­ra­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.