cultura

Crítica

La croada contra el pecat

La visió que té Ulrich Seidl de la humanitat no és gens positiva. Els humans som tots víctimes d'un seguit de malalties socials que ens converteixen en depredadors, arribistes, explotadors i éssers insensibles. Des dels inicis de la seva carrera, la càmera d'Ulrich Seidl no ha parat d'indagar en aquestes malalties, primer de forma documental amb resultats sorprenents i després des de la ficció. La mirada austríaca de Seidl a vegades és una mirada que pot funcionar com a mirada de denúncia i altres quedar-se com una mirada morbosa que, per acumulació de mal rotllos, acaba mostrant el pitjor de la condició humana sense donar cap opció a la redempció. En el primer capítol de la seva trilogia, Paradise: Love, Seidl denunciava el turisme sexual europeu a Àfrica. Encara que no parava de recrear-se a la recerca de moments extrems –sobretot l'orgia final que volia actuar per acumulació–, com a mínim hi havia el desig de cercar una realitat i, a partir d'un cas particular, articular la denúncia de l'explotació sexual que es du a terme a partir del turisme. Paradise: Faith té sobre el paper com a eix central el tema de la religió i, si la pel·lícula decep, és perquè el pas d'allò particular a allò general és molt feble. L'exemple que utilitza és massa particular i la ficció s'acaba imposant a partir d'una situació extrema que no va enlloc.

Si ens preguntem quin model de pràctica religiosa denuncia Seidl a la seva pel·lícula, tindrem difícil la resposta. Paradise: Faith no és ni una pel·lícula contra les sectes religioses, ni contra l'Opus Dei, ni contra el pes de l'integrisme en certes comunitats europees. La segona part de la trilogia ens parla d'una dona que ha decidit flagel·lar-se per sentir-se més a prop de Déu, que passeja pel veïnat una verge religiosa intentant convèncer els infidels i que manté una relació d'abstinència sexual amb el seu marit –un àrab– víctima, paralític com a conseqüència d'un accident de trànsit. Seidl sembla realitzar una caricatura de les conseqüències de la fe extrema, de la dona que troba l'èxtasi davant una imatge de Jesús a la Creu però que aquest èxtasi la porta a realitzar una croada impossible en el seu entorn. En cap moment se'ns diu a quina comunitat pertany aquesta dona, ni la veiem assistir a cap missa, ni a cap cerimònia religiosa. Seidl, però, li reserva alguns moments forts. Com l'escena en què es creua amb una orgia sexual i la dona purificada intenta combatre el pecat.

És com si Seidl volgués mostrar la lluita d'una dona que es pensa que l'infern està a la terra i que la relació amb allò diví és l'única que la pot salvar del pecat en què estem condemnats. Els problemes no radiquen només en la caricatura sinó en la forma com la relació amb el marit paralític es desvia cap al melodrama i com aquest melodrama acaba desembocant en la simple morbositat generada des de l'excés. Seidl demostra un cop més que és un director amb un cert estil, però la seva desconfiança amb la humanitat l'acaba convertint en un cineasta obsés i malaltís.

Paraíso: Fe
Director: Ulrich Seidl. Intèrprets: Maria Hofstätter, Nabil Saleh, Natalya Baranova
França, Àustria, Alemanya, 2012


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.