cultura

El pregoner de la Geltrú

A França dius que ets d'un poble català i creuen que som 12 famílies i pesquem amb les mans”

Vilanova és el poble nou que va començar a créixer fora de les muralles de la vila medieval de la Geltrú. Ens ho explica Sergi López mentre caminem des de la plaça de la Vila on ens ha citat (a Vilanova) fins a la plaça dels Lledoners (a la Geltrú), l'indret que ha escollit del seu poble. Pel camí ens conta que el senyor feudal de la Geltrú tenia dret de cuixa sobre les donzelles, i oferia a canvi la seguretat de les muralles contra les incursions dels pirates. Però va arribar un moment en què “l'amenaça sarraïna era un mite, més aviat”, i una jove parella va decidir casar-se i instal·lar-se fora de les muralles. Aviat els va seguir altra gent, es va convertir en el nucli de Vilanova i “va acabar engolint la Geltrú, que ara és el barri vell”.

Un carrer de poc trànsit travessa pel costat la plaça dels Lledoners, una esplanada protegida pels arbres que li donen nom, amb una font i taules de cafè. “Hi ha més ombra i s'hi està més tranquil que a la plaça de la Vila”, explica. Però hi ha un altre motiu perquè escollís aquest lloc per a la secció L'artista al seu indret: “Quan tenia 17 o 18 anys, vaig fer una actuació aquí que abans posava al meu currículum: em van demanar que fes una mena de pregó de la festa major de la Geltrú. En aquesta mateixa plaça i en altres indrets, amb una disfressa com de joglar, anava anunciant el programa d'actes. A mi se'm va acudir anar amb una escala de pintor de fusta, i després em vaig adonar que semblava Jesucrist, carregant-la pel carrer. Aquí, a la plaça dels Lledoners, és on vaig arrencar. Vaig pujar i vaig començar a cridar: “Senyooooreeeesss i senyooooors, demà comença la festa major i hi haurà l'ofici...”

Els Pastorets que feia al mateix barri, al Círcol Catòlic (“així, mal escrit”, precisa), i aquest pregó van suposar l'inici d'una carrera d'actor que li ha donat fama internacional. En realitat, ell no és d'aquest barri. I confessa que ni tan sols va néixer a Vilanova, sinó en una clínica de la Bonanova, a Barcelona, “perquè ma mare no se'n fiava, el senyor que portava l'hospital d'aquí fumava fàries”. L'endemà mateix ja van tornar a Vilanova. Ara viu al barri de Mar, però va créixer al barri de Sant Joan: “Hi vaig viure fins que als 20 anys vaig anar a París. Era un barri d'immigració. Vaig prendre consciència que el diferent era jo quan un dia em van venir a buscar per jugar a futbol a casa, van picar i van preguntar: “Están los catalanes?

Sergi López es presenta sempre allà on va, abans i després de triomfar, com a català i vilanoví. “Té a veure amb un cert orgull de ser de poble, no de Vilanova en particular –ens explica–. Quan vaig pel món i em diuen si sóc de Barcelona, és més fàcil dir que sí, com és més fàcil dir que sí quan et pregunten si ets espanyol. Però no acaba de quadrar. Em costa de dir que sóc de Barcelona, per mi és la capital, no em sento barceloní. És la ciutat gran més propera. És una qüestió d'orgull: escolta, oi que no ets de Barcelona? Doncs diga-ho! No te n'amaguis! Sembla que tinguis complex de ser de poble. És exactament el mateix que em passa quan dic que sóc català i em responen: Ah, espanyol! A vegades dius que sí, val, però a vegades comences a explicar, i pot convertir-se en titular de diari.” També li passa que dir d'on és de debò pot provocar reaccions gracioses. “A França dius que ets d'un poble català i es pensen que som dotze famílies i que pesquem amb les mans”, diu.

Compara això de dir que és de Vilanova amb el seu cognom: “És una qüestió identitària, és com el cognom López, hi ha escriptors i actors que s'amaguen aquest cognom. Jo em podria fer dir Sergi Ayats, que és el cognom de la meva mare. Té a veure amb una qüestió d'honestedat amb tu mateix: si et dius López, no vulguis anar pel món amagant-ho!”

Malgrat la seva popularitat com a actor, la gent no el molesta gaire. “Aquí al final la gent et coneix més que de vista, o coneixen el pare, el germà... T'emprenyen més a les grans capitals.” A la plaça de la Vila de vegades el saluden els francesos. Un dels papers que el va fer famós és el psicòpata de Harry, un amigo que os quiere bien, però mai no li ha passat com a l'actor que interpretava Falconetti, el dolent d'Hombre rico, hombre pobre: “Pel carrer, una senyora amb paraigües li va pegar –riu–. En aquest sentit, tant aquí com a França la gent és bastant respectuosa.”

Molt ocupat, malgrat la crisi, Sergi López té tres pel·lícules filmades: Michael Kohlhaas, que va competir a Canes; El niño, del Daniel Monzón, i Ismael, del Marcelo Piñeyro. A més, el 7 de novembre estrenarà a la sala Planeta de Girona un nou espectacle teatral, una lectura i interpretació de textos de Shakespeare i potser altres autors, que prepara amb Jorge Picó.

La Geltrú

Un passeig per...

La Geltrú és un barri molt petit, que conserva encara el castell on vivia l'antic senyor feudal i algunes restes de les muralles. “Veníem aquí a jugar, quan érem nens, era com anar a un parc temàtic, ens entreteníem molt bé”, recorda. Destaca la quantitat de figures religioses (sants, verges...) que hi ha en petits altars pels carrers. Això, el Corpus, fer d'escolanet... són “records que lligo molt a la infància, l'adolescència ja va ser en altres barris”, explica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.