Superficial, banal, groller
La maduresa, amb les seves crisis i les seves resurreccions, va protagonitzar la jornada d'ahir amb la projecció a la secció oficial competitiva de Week-end, del director anglès Roger Michell, i de Gloria, que ha estat repescada en l'apartat de perles d'altres festivals perquè, havent triomfat després a Berlín, aquesta pel·lícula del xilè Sebastián Lelio va ser presentada l'any passat com una de les propostes que el Festival de Sant Sebastià ha fet possibles en donar-li suport amb el projecte Cinema en construcción. El cas és que, en la seva diferència, són dos films que semblen agradar, però amb recursos fàcils.
Week-end mostra una parella anglesa –notablement interpretada, això sí, per Jim Broadbent i Lindsay Duncan– que celebra el seu trentè aniversari a París en un cap de setmana en què sembla emergir la seva crisi matrimonial. Però Michell, el molt complaent director de Notting Hill, no s'atreveix a profunditzar en la crisi i resta en la superfície. Pel que fa a Gloria, també notablement interpretada per Paulina García, aporta el retrat d'una dona madura i divorciada: el film pot enganxar, però és banal, conservador i trampós.
Projectada fora de concurs a la secció oficial, per retre tribut al cineasta basc Álex de la Iglesia i suposadament per homenatjar l'actriu Carmen Maura, en ser-li concedit el premi Donostia al conjunt d'una carrera, Las brujas de Zugarramurdi és capaç d'exhaurir els qualificatius per valorar negativament una pel·lícula. De la Iglesia mai no ha estat subtil, però cada cop és més groller. No sé com es conforma l'imaginari que gesta una pel·lícula com aquesta, però, a més d'avorrida i vulgar, traspua una misogínia que crea perplexitat i vergonya aliena.
