Una odissea a l'espai

El seu pas pels festivals de Toronto, Venècia i Sant Sebastià ha confirmat Gravity com una de les pel·lícules de l'any, i ja se'n parla com d'una presència gairebé segura en la pròxima edició dels Oscars. El mexicà Alfonso Cuarón ha convertit la història de dos astronautes atrapats a l'espai a conseqüència d'un accident en un transbordador en una claustrofòbica aventura espacial, que ha estat rodada en un 3D en aquest cas imprescindible i que constitueix un veritable festival de sensacions visuals i emocionals.

Gravity està sent comparada amb clàssics com 2001, una odissea de l'espai, de Stanley Kubrick, i Solaris, d'Andrei Tarkovski. Per a Cuarón, l'embolcall de ciència-ficció és sobretot una excusa metafòrica: “Gravity és la història d'una dona que es troba a la deriva enmig del buit. És una metàfora dramàtica que funciona encara que un no sigui astronauta. Tothom la pot entendre, perquè és una història d'adversitats i tothom pateix adversitats a la vida.”

Alfonso Cuarón és un virtuós dels plans seqüència i Gravity –que arrenca amb un de molt llarg i espectacular– no n'és cap excepció. El cineasta va explicar en el Festival de Sant Sebastià: “Una part molt important de mi té a veure amb el director de fotografia Emmanuel Lubezki, i ja a Y tu mamá también vam experimentar amb el pla seqüència, també amb la intenció de jugar amb el temps real. Quan vam veure documentals espacials ens vam adonar que tots estan rodats en un sol pla.” El punt de vista de la pel·lícula “comença mostrant el personatge principal objectivament, després la càmera acompanya la protagonista i ocasionalment s'arriba a ficar dins el seu casc. La intenció és que l'espectador es converteixi en un tercer astronauta.”

La pel·lícula transcorre al llarg de tot el metratge amb els seus protagonistes en estat d'ingravidesa, la qual cosa va suposar un important desafiament tècnic. Alfonso Cuarón explica que quan van acabar d'escriure el guió –amb el seu fill Jonás– es van adonar que no hi havia tecnologia suficient per plasmar en imatges el que havien escrit: “Aleshores tot es va complicar, volíem ser fidels al que significa la gravetat zero; el cervell està programat per veure els objectes amb gravetat, i els dibuixants que preparen els esbossos d'un film treballen amb elements com l'horitzó i el pes, que aquí no existien”. L'assessorament científic que van rebre de la NASA va ser fonamental “per modificar molts aspectes del guió”.

Un dels aspectes que destaquen de Gravity és el recital d'una Sandra Bullock sovint vilipendiada per les seves comèdies romàntiques, i que aquí acapara el protagonisme absolut amb un paper que, durant la major part del metratge, l'obliga a treballar amb la veu i la gestualitat corporal. Cuarón convida a aparcar els prejudicis que es puguin tenir cap a l'actriu: “Jo no he de convèncer ningú de les qualitats de Sandra Bullock, només han de veure la pel·lícula.” Tot són elogis per a una actriu que “rodava en condicions d'una duresa impressionant, envoltada de llums i robots, amb plans llarguíssims i una memorització coreogràfica de les escenes”. Curiosament, entre els referents cinematogràfics de què va parlar Bullock a l'hora d'abordar el seu personatge no hi havia pel·lícules de ciència-ficció: “Vam pensar sobretot en El tren de l'infern, d'Andrei Kontxalovski, i en Un condemnat a mort s'ha escapat, de Robert Bresson.”