El monstre surt amb pistes falses

Propagada des del festival de Toronto, amb ressonància al de Sant Sebastià, hi ha la idea que Prisoners és la concessió comercial del director canadenc Denis Villeneuve per poder realitzar Enemy com una proposta més personal sense que ni tan sols voregi els marges de la indústria. Tanmateix, presentats de manera simultània amb el protagonisme compartit del vaquer enamorat Jake Gyllenhaal, els dos films es revelen com les dues cares de la mateixa moneda falsa. Ocupant-nos de Prisoners, que ara s'estrena comercialment entre nosaltres, és un thriller que vol presumir de solidesa, però que és ple de forats pel que fa a la versemblança (a la qual juga) de certes incidències fonamentals en la narració i en els seus girs, que, per altra banda, són plens de paranys i pistes barroerament falses.

La trama més o menys sovintejada, però sempre susceptible d'una mena d'exploració que té Fritz Lang com un referent magistral i poderós, fa que uns individus normals, pertanyents a famílies de classe mitjana més o menys acomodades i estables, s'enfrontin al Mal i a l'emergència del propi monstre, a partir d'una inesperada circumstància que els trasbalsa i traumatitza: el segrest i la desaparició de dues nenes. A la seva recerca, junt amb el policia perfeccionista interpretat per Gyllenhall, es lliuraran els pares respectius, focalitzant-se l'acció en el que encarna Hugh Jackman, abocat a la bogeria torturadora d'un suposat culpable. Però la reflexió sobre el monstre que cova el ciutadà normal no va més enllà de l'esbós, o potser de la caricatura, mentre el relat es complau en les pistes falses i, per exemple, es permet que una pistola aparegui a les mans emmanillades d'un sospitós sense que pugui saber-se com hi ha arribat.