Modernitat, catalanisme i cosmopolitisme

Catalunya va viure, en el formidable primer terç llarg del segle passat, el seu millor moment, la seva finest hour, molt superior a les gestes del Conqueridor o el Cerimoniós. Aleshores sí que tot estava per fer i tot era possible. Perquè veníem del no-res i un grup de catalans va decidir gairebé inventar-se un país. Contra un Estat sencer, amb l'única arma d'una llengua, que la van fer arribar a tothom, i d'una cultura, que volien nova i neta. I feliç, també. Amb un objectiu únic: modernitzar el país. Despertar la mòmia adormida. Treure-li la crosta. “Es volien cosmopolites i avençats en el terreny dels costums i les idees –va escriure Norbert Bilbeny–. Per això abraçaran la causa republicana i en certa manera se sentiran portadors d'un nou humanisme que comptabilitza l'exercici professional i la vocació universalista.” Arrelats a un sentiment i a una terra, però mirant ben lluny, nord enllà, amb l'ambició de jugar-s'ho tot, alguns fins i tot la vida, per uns ideals de país. No sabien, o no volien saber-ho, que era una lluita per un país impossible.

Modernitat, catalanisme i cosmopolitisme. Sense aquests tres eixos, no es pot entendre res del que va passar a Catalunya, a una part de Catalunya, fa gairebé un segle. Sense els tres tampoc no es comprèn la immensitat de la derrota, el cataclisme que l'inici de la Guerra Civil va suposar per al país.

De corresponsal a Londres, Xammar escriurà: “Els primers trets d'alemanys i belgues al voltant dels murs de Lieja, van ferir alguna cosa que els esperits ingenus gaudíem creient-la invulnerable: la independència de criteri.” Al final de la seva vida reconeixerà: “Sóc d'una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge.” I en una carta a Quaderns, l'any 1947, advertia: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”.

Individualista, nacionalista i professionalment exigent. Des dels primers escrits al setmanari La Tralla fins als darrers i antològics a l'exili, a Catalunya (de Buenos Aires), Foc Nou, Quaderns, i al Mirador de final dels anys 60, quan encara té forces per deixar anar els seus darrers udols, Xammar travessarà el paradís perdut català, sobrevolant el futur. Viatjarà per mig món, treballarà en desenes d'oficis per guanyar-se la vida, escriurà en diaris catalans, espanyols, anglesos, francesos, sud-americans i nord-americans, emprendrà una modesta carrera diplomàtica, col·laborarà amb el govern del president Irla i acabarà els seus dies com un traductor competent i anònim, però ben pagat, a la Unesco, l'OMS i al Banc de Desenvolupament. Una vida reflectida a les primeres planes dels diaris i revistes en què durant 65 anys publicarà els seus articles o les seves cròniques. En qualsevol cas, un mite, una figura llegendària, amagada pel franquisme, que havia ensorrat la seva obra.

Ell, que tant havia escrit i que amb tanta eficàcia havia superat el malefici llençat per Pla (“morirà inèdit”), claudica a final del 1971 i accedeix al prec de Josep Badia de recollir les seva vida en un llibre. El tantes vegades insinuat llibre de memòries arrenca gràcies a un fèmur trencat i la insistència d'un amic. A mig camí d'un Boswell i d'un Seelig, Badia, un mestre de l'Ametlla, ens va salvar la memòria de Xammar. L'edició va arribar tard; uns mesos abans, el nostre home havia mort a Berlín a la seva casa de can Feliu, enmig dels boscos i turons del Vallès.

“Vaig sentir la necessitat d'anar al seu enterrament –escrivia un jove Ramon Barnils, al Tele/eXpres–. Sabia que era alt, que havia passat gairebé 60 anys fora, que havia preferit viure a escriure, apersonat, elegant, que se sentia català, però no només català, que tenia la sort de tenir pocs amics, vàries dones, quasi cap seguidor, alguns coneguts, que era com jo, vallesà, que li agradava passejar i parlar. Que va escriure molt bé. Civilitzadament.” I acaba l'article amb un toc d'humor xammarià, negre i directe, dient que la caixa amb el cos del periodista quedava petita per la llargada del nínxol, del qual sobresortia ben bé un parell de pams. Allà el van deixar els seus amics, en mans de l'enterramorts, amb el taüt per entrar al forat.

Durant anys ningú no se n'havia recordat, del solitari de l'Ametlla. Barnils, Monzó, Roig, els joves periodistes que tot just comencen, el desconeixen. El franquisme havia fet una feina excel·lent. L'època daurada del periodisme català, escombrada. La tradició periodística catalana, triturada. Excepte Josep Pla, que n'havia deixat uns encesos retrats en la seva obra, i Joan Fuster, així com els comentaris sempre enormement elogiosos dels seus contemporanis, com ara Amadeu Hurtado, Claudi Ametlla, Domènec de Bellmunt, Carles Esplà, Jaume Passarell i Víctor Alba, silenci absolut. El nom Xammar avançava segur cap aquell punt de la llegenda que precedeix l'oblit.

Amb “60 anys...”, tot va canviar. Qui era capaç de resistir-se a una història com la que Xammar explicava i representava? Com no ens podem deixar seduir pel personatge? I tanmateix, en l'èxit va aparèixer un altre risc: la vida enlluernadora i fascinant de l'home de món semblava amagar la del periodista del dia a dia, l'escriptor, la seva obra.

Però just en aquell moment l'editorial Quaderns Crema va fer arribar al públic un recull d'alguns dels articles de Xammar. El títol, aquesta vegada, no tenia discussió, Periodisme. El seu curador, Josep Badia, obria un ventall ampli d'opcions al lector, presentava un periodista polifacètic. “Xammar compaginava el periodisme professional, fred, formal i obedient a les fonts oficials amb un periodisme d'opinió crític, íntim i irracional. El primer era un periodisme alimentari i ordenat, el segon un periodisme gratuït i convuls.” Fou saludat com si fos un clàssic. La crítica literària del moment (final del 1989) torna a ser gairebé unànime. Destaca l'anàlisi de Quim Monzó, al Diari de Barcelona que, com Barnils, el defineix com a “Manual per aprendre a escriure”: “Tothom escriu com pot, i ell com volia... Periodisme pugilístic, que no et deixa badallar. Xammar és un dels pocs mestres davant del qual no queda més remei que acotar el cap, alçar el llavi inferior fins a amagar el superior i dir, en veu baixa i respectuosament: «carai!» I si no ens agraden algunes de les idees que gastava –sobretot les de la raça– devorar-lo per aprendre'n i portar-li la contrària... El llibre servirà per descobrir un mestre, cosa francament interessant en una època com la nostra, en què –tret d'escasses excepcions– l'avorriment i l'alpinisme polític són els dos eixos del periodisme català.”

Xammar passava a ocupar un dels llocs capdavanters del cànon periodístic català. Josep Maria Casasús, en una profecia agosarada, ja l'havia reivindicat com un dels tres grans mestres, juntament amb Pla i Gaziel. Amb un llibre de memòries i un altre de menys de vint articles, per què ben pocs n'havien llegit res més, Xammar s'encimbellava al mateix lloc on als altres dos els havia costat milers de pàgines. No semblava raonable. Alguna cosa grinyolava. I van arribar L'Ou de la Serp i Crónicas desde Berlín, amb l'interludi de les Cartes a Josep Pla. La biografia que vaig dedicar-li (Periodisme? Permetin! La vida i els articles d'Eugeni Xammar) potser també va ajudar a tenir una visió més global del periodista, ni que fos pels nous articles, cartes i documentació que s'aportaven per primera vegada.

Per fi tenim la possibilitat, 125 anys després del seu naixement, de poder tractar amb prou elements de judici un narrador excepcional i radicalment catalanista, en revolta permanent contra el provincialisme espanyol instal·lat a Catalunya. Un dels que millor ens han explicat el món.