Allò que no mostren els informatius

Jeremy Scahill, periodista de The Nation per al qual ha estat corresponsal a l'Àfrica, l'Afganistan i l'Iraq, va publicar l'any 2007 el best seller, Blackewater: the rise of the most powerfull mercenary, una armada de mercenaris privats que han tingut el suport del Ministeri de Defensa americà i que han intervingut en alguns conflictes clau. Scahill es ficava en el món de l'exèrcit i mostrava jocs bruts amb el control militar i amb els armaments. L'impacte d'aquest llibre va portar Scahill a dur a terme un segon projecte, Dirty wars, del qual va sortir en paral·lel un documental –dirigit per Rick Rowley i que avui s'estrena als nostres cinemes– i un altre llibre que no va trigar a convertir-se en una obra d'impacte als EUA.

La força del discurs de Jeremy Scahill radica en el fet que penetra en l'interior dels grans organismes militars per treure a la llum tot un seguit d'operacions encobertes. En el cas de Dirty wars, demostra com els Estats Units han realitzat un seguit d'accions encobertes en diferents punts del planeta basades en bombardejos i atacs preventius. Aquestes guerres fosques, de les quals no s'ha informat els mitjans de comunicació, serveixen a Scahill per demostrar com l'administració Obama està al corrent d'un model polític basat en l'hegemonia dels Estats Units, darrere del qual hi ha foscos interessos. Presentat com un efectiu documental de denúncia, Dirty wars està construït de manera convencional, sense rebutjar el sensacionalisme, però amb la pretensió de treure a la llum noves veritats. La pel·lícula, que va triomfar al Festival de Sundance, està acompanyada d'una eficient banda sonora de Kronos Quartet i s'ha consolidat com un dels documentals que cal veure per no creure's més allò que ens expliquen els informatius.